Si a l’últim escrit posàvem l’atenció sobre un parell de casos d’utilització de postveritats, el de la gestió pandèmica i el de les energies netes, caldrà dedicar dos articles per abordar exclusivament les postveritats en relació a la crisi climàtica. Mentre que ja són ben poques les persones i institucions que intenten sostenir que el canvi climàtic no existeix o que defensen teories més estrambòtiques (com la que pregona que es tracta d’una conspiració xinesa per dominar el món), encara es difonen multitud de dades enganyoses que conviden a minimitzar la magnitud del problema i, de retruc, desmobilitzar la societat. La geografia ajuda a desemmascarar-ne algunes.
Els Acords de París, de 2016, comprometien els països signants, gairebé tots els del món, a evitar un augment de la temperatura atmosfèrica per sobre dels 2ºC addicionals respecte els nivells pre-industrials. També s’apuntava que, preferiblement, es miraria de contenir l’escalfament a un valor inferior als 1,5ºC. Si es mira la lletra petita, però, veiem que aquests augments fan referència a la totalitat, en cobertura, de l’atmosfera. Els mapes de les anomalies tèrmiques que s’han registrat en les últimes dècades, però, demostren que les capes de l’atmosfera més properes a la superfície terrestre s’escalfen molt més, i a més velocitat, que les ubicades sobre superfície oceànica. El mar té un poderós efecte modulador de la temperatura i unes inèrcies a l’hora de capturar i alliberar energia molt majors que la terra (per això, a la costa, estem més frescos a l’estiu i no fa tanta fred a l’hivern com en territoris més d’interior). A més, el mar ocupa aproximadament un 71% de la superfície total del planeta, de tal manera que, quan es calculen mitjanes, la forma com hi canviï la temperatura tindrà més incidència sobre el càlcul final que el que passi sobre massa terrestre. Per aquests motius, malgrat aconseguíssim complir, tècnicament parlant, els compromisos, en realitat, els termòmetres allà on viu la immensa majoria de la humanitat, és a dir, sobre terra ferma, seguirien quedant força per damunt dels 1,5ºC o 2ºC addicionals. D’aquí només 50 anys, l’experiència de la ciutadania que habiti regions com la conca mediterrània bé podria ser de 6ºC més de temperatura màxima que els que experimentem, actualment, en un mes i lloc determinats. Això, insisteixo, és complint els compromisos i limitant l’augment global als 2ºC, un escenari ben optimista. Els pitjors escenaris, aquells que per desgràcia s’observa que s’estan convertint en realitat, no apunten a 2ºC d’escalfament mitjà global, sinó a 5ºC addicionals per a finals de segle. Quan es fa referència als dos graus d’increment de la mitjana global com una xifra consoladora o poc inquietant, mentre s’amaguen les implicacions reals, d’increments molt majors, que tindria en regions i ciutats com les nostres, on viu tanta gent, no s’està dient tota la veritat, s’està practicant la postveritat.
Vinculat amb aquesta concepció errònia o poc conscient del que impliquen els números dels compromisos, de vegades se sent a dir que un escalfament moderat de la temperatura pot ajudar a destinacions turístiques com la Costa Brava a allargar la temporada, portant la primavera abans i estirant la tardor suau. És cert que, sobre al paper, aquest és un escenari factible. No obstant, es converteix en postveritat perquè s’ignoren dues qüestions clau. En primer lloc, que la costa mediterrània ja té, a l’estiu, unes temperatures que se situen en el límit del confort humà. La recerca científica ens mostra com, a partir de temperatures diürnes de 31ºC, la sensació de calor i xafogor excessiva es dispara, augmentant el malestar i repercutint sobre l’atractiu d’activitats com el turisme de sol i platja estiuenc. Poc en farem d’allargar la temporada pels caps si, el que ara és temporada alta, juliol i agost, es converteix en mitjana o baixa. En segon lloc, aquestes tesis ignoren que l’augment de temperatures va acompanyat d’alteracions en moltes altres variables, com són la precipitació i el nivell del mar. Amb uns models que, per la nostra regió, auguren més sequeres i més persistents, el risc d’impacte sobre l’activitat turística és ben evident. Igualment, l’augment del nivell del mar comporta ja en l’actualitat l’erosió de costes baixes. Com gestionarà el sector del turisme de masses al litoral una oferta que no inclogui, en els casos més extrems, platja on desplegar tovalloles?
De manera semblant, al sector agrícola, hi ha qui beneeix l’emissió de gasos d’efecte hivernacle causants del canvi climàtic pel fet que, amb més diòxid de carboni a l’atmosfera, les plantes que conreen tindran una activitat fotosintètica més intensa i, en definitiva, produiran més. L’argument, per si sol, és ben cert, però esdevé postveritat quan s’analitzen els efectes secundaris a escala geogràfica global. En els últims anys, l’augment de producció de boscos i conreus en latituds mitjanes i altes ha anat en augment, gràcies a l’escalfament i la fertilització de carboni, però aquest increment tot just ha servit per compensar la pèrdua de vegetació i desertificació que provoca, el mateix escalfament, en latituds tropicals. En properes dècades, per la pròpia forma del planeta i la distribució de les masses continentals, els guanys acumulatius de productivitat en latituds molt altes (i, per tant, poc extenses) seran molt menors que les pèrdues de vegetació forestal i producció agrícola en latituds més baixes (molt més extenses), afectades per estrès hídric, incendis i creixent desertificació. Així, tot i que la pagesia de regions com Escandinàvia té motius per pensar que el canvi climàtic l’afavorirà, en regions molt més àmplies del planeta, molts més pagesos i pageses patiran els efectes més lesius del canvi climàtic sobre la seva activitat i possibilitats de viure de la terra.
