Prada

Prada és la bonica població que va acollir Pau Casals en una etapa del seu exili, al peu del Canigó. He visitat molt sovint aquestes terres tan plenes de llum i la darrera ha estat a finals d’agost amb motiu de la Universitat Catalana d’Estiu. El territori, ben proper malgrat els Pirineus, el coneixem extraoficialment com a Catalunya Nord i té molts atractius: els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, Tuïr, Illa, Vilafranca de Conflent i, naturalment, Perpinyà. Qui ha visitat Ceret o Cotlliure sabrà de què parlo. Són poblacions de gran tradició artística amb presència de pintors i escultors de primera fila. Bons museus confirmen la tradició. Sempre és interessant fer cap a Toluges, tot un símbol per la pau per haver-s’hi trobat, l’any 1027, l’assemblea reunida pel bisbe Oliba de Vic per promulgar la pau i treva.

Els Pirineus ens han separat massa, però hi ha altres muntanyes més perilloses que divideixen pobles germans: són les ideològiques, són les psicològiques que vénen amanides des dels governs centralistes estatals respectius. A Prada, mentre observava que totes les activitats les fèiem en català amb naturalitat, el francès és la llengua que es parla al carrer. La pressió del francès ha estat constant fins deixar el català en estat agònic. La llengua que fou la pròpia durant segles ara només és present en uns pocs àmbits de resistència.

Si no ens hi fem una mica, a la Catalunya del sud ens passarà una cosa semblant perquè les forces polítiques espanyoles ni ens entenen, ni ens volen entendre; ni ens han entès mai ni ens entendran. Molts hem intentat fer pedagogia i hem cregut que era possible arribar a acords, mai hi ha hagut resultats. Cap odi contra ningú. Però adéu Espanya! Fa vergonya pidolar l’Estatut. Vull una Constitució pròpia, o una Constitució ibèrica, pactada entre tots, d’igual a igual. “Oh, és que això no és possible”, “Ells tenen l’exèrcit”, “No ens donaran mai la independència”. Home, això em sorprèn, perquè derrotant-nos nosaltres mateixos, què més volen ells, els estalviem actuar! Vull una Catalunya sobirana, perquè tinc tot el dret de dir-ho i si ho diem cada dia més ciutadans d’aquest país maltractat, la independència arribarà i aleshores resultarà que serem respectats i amics amb tots els nostres veïns!

Qui tingui algun dubte que es procuri el discurs immillorable pronunciat fa unes setmanes per Joan Solà, lingüista, filòleg i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, davant el Parlament de Catalunya. Segur que si hagués estat allà com a diputat l’hauria anat a abraçar perquè no és gaire normal que ningú parli clar davant els micròfons de la Sala de Plens. Aquells que ho hem fet alguna vegada hem estat mirats de cua d’ull. És a dir, allò que hom diu al passadís, que Catalunya ha de deixar de ser subordinada, no es pot dir en el lloc que s’ha de dir. Ens pensem que l’educació és això: callar. Callant pensem que aconseguim la pau i l’únic que fem és fer-nos l’harakiri com a poble. Si us plau, apunteu-vos a dir ben clarament: “Vull una Catalunya sobirana!”