El paradís

El Sr. Steve Taylor és professor de desenvolupament personal i investigador de l’evolució històrica a la Universitat de Manchester. El divendres dia 28 d’agost era entrevistat pel periodista Víctor M. Amela en la contraportada de La Vanguardia, “La Contra”, sobre la tesi que exposa a l’assaig publicat amb el títol La caída, que defineix com un relat plausible i consolador, segons el qual ens és possible de tornar a viure amb harmonia amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb la naturalesa. Formosa i bella esperança que m’ha captivat! M’he proposat, doncs, llegir el llibre.

Tot seguit, transcric el començament de l’entrevista, fragment que penso que em permetrà expressar el que per a mi ha estat com un descobriment, una bonica notícia.

Expulsats del paradís?
El mític relat bíblic de l’expulsió del jardí de l’Edèn és metàfora d’alguna cosa que, en realitat, va succeir. Altres relats mítics coincideixen. (Aquest acte va ser recreat amb molt d’art per pintors i escultors.)
Què diuen les investigacions?
Que va haver-hi un temps sense guerres, sense desigualtats socials, sense opressions…
Quins indicis hi ha de vida tan pacífica?
No hi ha poblats fortificats, l’art no plasma batalles, els enterraments són comunals, sense armes, no hi ha tombes individuals de cabdills, guerrers o potentats.
De quin temps m’està parlant?
De la major part de l’existència de la nostra espècie. Fins fa sis mil anys es vivia en comunitats recol•lectores, caçadores, que en poques hores al dia es procuraven el manteniment, no acumulaven terres ni propietats… no sotmetien ningú. El paradís…

Reconec la meva ignorància a l’hora de parlar d’aquest tema, però també la meva curiositat, i aquesta entrevista ha sigut, per a mi, una petita revelació, una mica de claror en un tema com és el del mite de l’expulsió d’Adam i Eva del paradís.

Ni en la catequesi, ni en la història sagrada que ens explicaven a col•legi, ni en lectures o conferències sobre religió posteriors mai no havia aclarit què podia representar aquesta metàfora: “L’expulsió de l’home del paradís”. Ara, als meus setanta-nou anys, llegint l’entrevista a Steve Taylor, per primera vegada veig que el que ell diu podria ser possible. Ningú m’ho havia explicat així, d’una manera tan convincent (compte, potser jo no ho havia entès). Però sí que havia entès sobradament que l’expulsió d’Adam i Eva del paradís era el càstig de desobediència, d’enveja, de supèrbia… Sempre veiem la mateixa estampa: aquell pare que fa fora els seus fills del lloc que els havia donat perquè hi poguessin viure i tenir tot i més del que necessitaven per ser feliços. Jo pensava que el pecat comès, tot i ser molt gran, no ho podia ser tant com perquè un pare, el Creador, fos tan rigorós i imposés aquest càstig. Si l’home es va deixar temptar és que era feble. D’altra banda, també existeix el perdó, i sembla que un pare sap perdonar, i molt! Com és, doncs, que fa sis mil anys que els homes, segons Steve Taylor, no hem sabut tornar a trobar l’equilibri, l’harmonia amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb la naturalesa? O sigui, obtenir el perdó. Ho aconseguirem? Steve Taylor diu que sí, i jo voldria creure-ho. Però també he llegit que l’expulsió del paradís pot representar el moment en què l’ésser humà abandona l’instint d’integració a la naturalesa. Des d’aquest moment depèn de la cultura i de la integració familiar, ja no té un instint programat, sinó que és lliure. Per bé o per mal…

Els llibres, sobretot els que ens situen en èpoques ben remotes, ja ens donen constància que la història de la humanitat ha girat al voltant de guerres, traïcions, dominació territorial, possessió… He llegit biografies de grans homes que només van fer guerres durant tota la seva vida. Mai n’hi havia prou, era el seu objectiu, i d’alguna manera això encara perdura!

Jo vull tenir, i la tinc, l’esperança que l’home tard o d’hora trobarà el seu paradís. També hi ha homes que lluiten per aconseguir-ho, per a ells i per als altres, i segurament més dels que creiem! L’home veurà en què s’ha equivocat i sabrà rectificar, sabrà ser perdonat, però cal que ens hi posem.