La sardana, dansa nacional de Catalunya

La sardana, dansa nacional de Catalunya, i la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona

Dos fets que s’han produït en un interval de temps relativament curt. El primer, a instàncies del Govern de la Generalitat, el Departament de Cultura ha iniciat el procés per declarar la sardana dansa nacional de Catalunya.
És la dansa popular que més excel·leix, una de les més rellevants de la cultura i tradició catalana i considerada, ja des de la Renaixença, per bona part de Catalunya, com a dansa nacional, com proclamà Pella i Forgas fa més de cent vint-i-cinc anys. I ho és també per la cobla, formació única al món. Cal que cobla i dansa siguin presents en els actes oficials i en els mitjans de comunicació per posar fi a un malaurat oblit. Les noves generacions no poden estimar allò que els és desconegut.

La jota ebrenca

La sardana té unes característiques que la fan única:
-La democràcia, ningú està exclòs del cercle de dansaires.
-La germanor, perquè els balladors es donen les mans i es miren les cares.
-La combinació de seny i rauxa que tant ens qualifica, perquè, tot i que es dansa i salta al ritme de la cobla, cal comptar els compassos i calcular la manera de repartir-los.
-L’embolcall de la seva llengua i literatura a través de la història, des de la Catalunya Vella, des de l’Empordà, i Torroella de Montgrí en fou pregona.
-Dansa que es resol en companyia, on els senyals circulen entre els que es donen les mans.
-La sardana, símbol i bandera, que ha ressorgit cada cop que tràgiques situacions militars i polítiques han posat en perill la nostra nació.
I avui, quan es fan els passos necessaris per a declarar-la oficialment dansa nacional, sorgeixen veus que hi veuen perill per a altres balls regionals.
El fet ha aixecat una certa preocupació a les Terres de l’Ebre, on la sardana té poca implantació respecte de la jota. L’Ajuntament d’Amposta ha sol·licitat al Departament de Cultura el reconeixement de la jota ebrenca com una manifestació de cultura popular i tradicional de Catalunya. Comparteixen la declaració de la sardana com a dansa tradicional, però no pot anar en detriment de la resta de balls populars i tradicionals del conjunt de Catalunya i insten el govern a trobar fórmules per fer també efectiu el reconeixement de la jota, reivindicada com un dels signes de la identitat col·lectiva de les terres de l’Ebre. Demanen que sigui considerada també patrimoni nacional de Catalunya. No debades, almenys geogràficament, han estat la sortida d’Aragó al mar, per molt que l’autovia, ara, es faci abocar a terres valencianes.
L’altre fet és la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany a Barcelona. És l’esdeveniment anyal més important de la nostra nació. I no m’és fàcil d’entendre com l’homenatge als nostres herois es dilueixi dins de l’acte, amb una mediterraneïtat sens dubte digna de celebració, però em pregunto si calia incloure-la en la Diada Nacional?

Cesc Gelabert, nova visió de la sardana

Lamentablement s’han produït fets de difícil comprensió:
-Membres d’un partit en el govern amb pins contra la cantant Noa, acompanyada per l’orquestra àrab de Barcelona.
-El dret a la manifestació inclou la possibilitat de manifestar el desacord amb una cantant, amb xiulets per sort esmorteïts pels aplaudiments del públic pancartes i globus, en contra d’una artista convidada.   -Una artista que no cobrava res i que va llegir: «El meu somni és estar present i cantar en la signatura del tractat de pau entre Israel i Palestina?» Estava autoritzat o permès aquest rebuig en el mateix recinte en què se celebrava la Diada?
L’esbroncada ha donat la volta al món i no és la millor publicitat per a Barcelona i menys per a Catalunya, que sempre ha estat terra d’acollida.
D’altra banda, la cantant israeliana va admetre a Catalunya Ràdio que «els incidents polítics durant l’actuació havien estat molt desagradables».
-Un quintet de vent, que interpretava melodies tradicionals catalanes, quan es disposava de la cobla Sant Jordi. Un bon saxòfon és un instrument amb grans possibilitats de modulació, quasi com la veu humana, però això no el fa l’instrument més adequat per interpretar-los. Costava un xic seguir i desxifrar la melodia interpretada per un instrument en un tempo poc adient.
-I sobre la sardana, la magnífica interpretació del ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, verament es pot qualificar com a nova visió moderna de la sardana. Però hi mancava al seu costat la de la sardana com a ball rodó, ball de germanor.
Com deia Ramon Masifern:

«… llaços d’amor que es nuen ballant una sardana…
mai més es desfaran!»

Però és Joan Maragall en «La sardana» la veu que interpreta el sentit del ball propi de Catalunya:

«És la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.»
. . . . . .
«La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.»

Va tancar l’acte «El cant dels Segadors» corejat per tots els assistents, entre els quals figuraven els presidents Montilla, Pujol i Maragall.