M’agrada trobar pretextos per animar-me a fer allò que potser mai no faria si no quedessin mig amagades les motivacions reals d’alguna cosa que m’interessa. Si som sincers, tots utilitzem aquesta argúcia perquè desitgem ser excusats davant actuacions que es jutgen forassenyades i desmesurades. El meu pare, amant del circ com era, quan jo era infant trobava un magnífic pretext per portar-me amb ell a Barcelona adduint que s’havien acabat els cordons de sabata que venia a la botiga. Sempre coincidia que una companyia de circ actuava a la capital. Fer el viatge per proveir de cordons resultava més car que encarregar la gestió a un transportista, però era el pretext per gaudir d’un bon espectacle de circ. Ara mateix, la comissió de l’Agenda Llatinoamericana està en procés de realització de tretze DVD de tretze minuts de durada cadascun, en els quals es tracten temes d’interès: democràcia, ecologia, gènere, educació, etc. Porten el títol genèric de L’excusa. Els reportatges seran una magnífica excusa, o pretext, per ajudar a debatre en centres escolars, associacions, etc., uns temes que en cas contrari difícilment se’n parlaria.
En arribar els ajuntaments democràtics ben pocs municipis disposaven de museu. Aleshores vaig començar a dirigir museus i em vaig trobar sense les oportunitats que hi ha ara per formar-se a partir de màsters, cursos, etc. Els meus estudis universitaris no em servien per innovar en aquest camp. Al cap de poc vaig resoldre el problema: altres països amb experiència en aquest camp em podrien ensenyar. La premissa era ben certa, però havia trobat un magnífic pretext per viatjar. Em vaig proposar visitar cent museus cada any i ho vaig complir mentre em vaig dedicar a aquesta feina. Visitava més de cinquanta museus durant les vacances i la resta, els caps de setmana o en sortides curtes.
El pretext dels museus em va facilitar visitar els cinc continents. Quan el pretext és prou sòlid, d’un tret mates dos pardals. En aquest cas, vaig aprendre moltíssim d’experiències sòlides que vaig introduir malgrat l’estranyesa d’aquells que consideraven que els museus eren establiments gairebé reservats a saberuts, tot i que sovint són els menys sensibles. Aquells que em criticaven, al cap de poc em copiaven. Constatava que gairebé tot està inventat i que, com en qualsevol feina, no s’ha de tenir mandra per moure’s i veure què es fa en altres llocs. Aprens allò que cal fer i allò que mai no s’ha de fer. Moltes vegades n’hi ha prou d’observar.
Gràcies als pretextos descobrim el que d’altra manera se’ns presenta invisible. Hem de donar suport a un jove que desitja anar a un país empobrit. Deu pretendre ajudar. Nosaltres sabem que poc podrà fer, serà un simple pretext perquè experimenti una vivència profunda que el transformarà gràcies al seu contacte amb persones de gran riquesa humana. Quan ajudem immigrants, agafem-ho com un pretext, el substancial és que en sortim alliçonats. Parlar del temps que fa és un pretext per no perdre el contacte humà amb qui trobem a l’ascensor, a la botiga o pel carrer. Pretextos, heus aquí una actitud que ens ajuda a no baixar d’aquest nostre món i seguir-hi donant voltes sense saber gaire bé on anem. Qui mor de vell gràcies a la imaginació per trobar bons pretextos per no dimitir es mereix un fort aplaudiment.
