Un dels exemples més utilitzats per il·lustrar el que és una evidència, pels que hem passat a l’escola l’aprenentatge de la física, és el principi d’Arquimedes. Conten, per il·lustrar l’enunciat i la comprensió de la seva fórmula, que Arquimedes va descobrir que el seu cos pesava menys com més aigua hi havia a la banyera on s’estava banyant.
Va descobrir, Déu n’hi do!, que dos i dos són quatre, però ningú no ho havia fet abans, potser de manera semblant, quan a Pitàgores se li van obrir els ulls en veure la relació feréstega que la hipotenusa guardava en relació amb els catets. Aquests exemples, els més senzills i potser universals, estan en la fornícula de la lògica del món i són el contrapunt per als que no acaben d’entendre per què les coses més corrents de la vida no es poden regir, almenys una mica, per les bases del sentit comú i la voluntat que les coses vagin bé.
Ja sé que és innocent intentar estendre els principis de l’evidència a la solució dels problemes que les persones ─més encara quan caminem com un ramat─ no arribem a solucionar, però és bo que hi siguin, com a mostra individual, de la mateixa manera que hi ha hagut comportaments públics, en la nostra història política passada, que seria bo rellegir-los amb l’acompanyament d’una bona til·la.
Sí, encerten en el que pensen. Em refereixo al debat-tensió-crispació i galeria de disbarats en què ha acabat convertint-se l’assumpte de Catalunya. Visc a Barcelona fa 23 anys i sóc d’aquests espanyols a qui els anys han acabat de convertir en còmplice agraït a aquesta gran terra, Catalunya, als seus habitants, els catalans, i que forma part d’aquest col·lectiu incomprès per dreta i esquerra, d’una banda i de l’altra. De moment ─i ningú sap com acabarà tota aquesta història─ sóc al bàndol dels perdedors, perquè ens sentim en terra de ningú pel que fa als nostres pensaments i encara més als nostres sentiments.
No entraré al drap, em falta empenta i sobretot il·lusió. A hores d’ara de la pel·lícula, som molts els que vivim en un escenari que pinta pitjor que el que vàrem viure durant més de 30 anys a la meva terra basca i que el de Barcelona té avui molta pitjor pinta que el de Vitòria. Tot ha arribat massa lluny i el pitjor és que, en mirar cap a enrere, veiem el senyal de direcció prohibida.
Ahir no hi havia res de què parlar, però avui les declaracions públiques animen el contrari. Galeria o veritat?
Fa poc més de tres mesos, molts milers de catalans s’emocionaven en veure que la seva identitat els donava ─al cor, no a la butxaca─ el que el seu sentit de la solidaritat els deia que era insuficient. Mentre, des d’Osca i Castelló cap a l’est i cap al sud, varen aparèixer els patriotes que no saben el que és un pont. I, a l’aguait, com no, els oportunistes de la rancúnia, els que en saben treure bon rèdit de les frustracions col·lectives. No vull escriure ni noms ni sigles. Qui tingui orelles…
I ara? Què!
Avui hem llegit en els diaris les cròniques sobre el 142 aniversari de l’assassinat del general Prim, un català que va viure en un temps que no li tocava i que, potser per això, perquè tenia la ment oberta, va morir al carrer del Turc de Madrid.
Llegiu La berlina de Prim, d’Ian Gibson, i saludin l’any que s’acosta amb optimisme forçat, sabent que el que ara passa no és precisament una història de novel·la.
Feliç any!
