“Què li ha ensenyat la vida?” És una pregunta que un escriptor ens ha formulat a una representació de persones de més de 65 anys.
Amb el resultat de les respostes, d’unes cinc línies, té intenció d’editar un llibre. Entenc que amb la pregunta no em demana un inventari del meu aprenentatge després d’haver viscut. La resposta exigeix limitar-se a l’essencial. Vaig pensar-hi una mica i em va sortir el següent: “El frec a frec amb la vida, després de conviure amb ella tants anys, m’ha ensenyat a estimar-la apassionadament. La joia de viure ningú no ens la pot robar si tenim la mirada neta i afinada. No conec solidaritat més autèntica que viure de manera positiva. El millor regal per a les persones que estimem i ens estimen és la nostra alegria.”
Estem en una cultura de la queixa i de l’agror en què predominen els rondinaires. L’alegria es troba en les societats on encara perdura la tradició de viure amb ben poca cosa. A Occident, l’oferta de tants artefactes ens ha robat la riquesa més gran: el nostre temps. Com pensar sense temps? Com contemplar si només anem amunt i avall? El malestar personal i col·lectiu es tradueix en la proliferació d’expressions tenebroses. Hi ha qui parla de la terribilitis com d’una nova pandèmia.
L’arrel del mal és que no estimem prou la vida. La malgastem sense la passió dels enamorats. L’adversitat, excepte en moments o en casos extraordinaris, sovint es pot positivar. Un estudi social rigorós és fàcil que ens faci sentir pessimistes, però no cal negar-nos la confiança de poder canviar la situació. Les nostres respostes als fets que vivim es gesten i s’organitzen a la nostra ment. La joia de viure és més una qüestió de salut mental que no pas una interpretació de la nostra sort o desgràcia.
A vegades ens compliquem la vida i resulta que tot és més senzill: proposem-nos molestar el mínim possible; els grans, eliminem el tema monogràfic de moltes de les nostres converses: les xacres i els medicaments per alleugerir-les; els joves, que posin els grans al centre de les atencions familiars; procurem seduir més que exigir; esforcem-nos per eliminar els tòxics (comportaments poc empàtics, crítiques malèvoles, etc.) que embruten la vida i les relacions, i no tinguem por de res. Amb aquesta mitja dotzena de mesures viurem més alegres i, com dic a la resposta comentada, aquest és el millor que podem oferir a les persones estimades. Una bona manera de ser solidaris.
