Hi ha una imatge que com més va més sovint apareix a la petita pantalla: la d’un animal salvatge -o tota una colla- movent-se en hores nocturnes i fins a ple dia en un espai urbà. A vegades la imatge mostra la bèstia o les bèsties mentre creuen un carrer, un parc o una plaça; altres vegades les veiem menjant amb golafreria restes orgàniques d’un contenidor que prèviament han tombat amb un cop de musell o bé abraonant-s’hi, com fan els óssos. L’escena en general provoca somriures. Veure un animal fora del seu hàbitat natural és una escena ben insòlita.
A Catalunya l’animal que més trepitja l’asfalt urbà és el porc senglar. Passa a Barcelona i a molts altres nuclis urbans. Fins i tot a la nostra vila. Recordeu aquella nit del desembre de 2003 en què un senglar va donar un tomb per la plaça Quintana i Combis, s’acostà a l’oficina de Caja Madrid (on trencà un vidre) i tot seguit tocà el dos pel carrer del Riu? A altres ciutats i viles d’Europa no tenen tants problemes amb els senglars, però sí amb altres espècies animals com ara la guineu, la fura o el teixó. Hom calcula que dins l’extensa àrea metropolitana de Londres hi viuen uns quants milers de guineus, que al nucli urbà de Basilea hi campen més d’un centenar de fures. Quant als teixons, els anglesos estan tips de veure’n als seus jardins; fins i tot s’esmunyen a les seves llars, si troben alguna porta mal tancada. Potser volen que els propietaris els convidin a prendre un té acompanyat d’algunes pastes.
Lluny del nostre domesticat continent, els animals que s’acosten als nuclis habitats són força més exòtics i perillosos que els que trepitgen l’asfalt de les nostres ciutats. A Amèrica l’intrús pot ser un coiot, un puma, un ós polar (sí, a Alaska) i fins un al·ligàtor (a Florida). I a l’Índia una banda de monos lladregots, un tigre, un lleopard, una cobra o un elefant. En aquest últim cas, l’animal pot ocasionar seriosos danys en els vehicles i mobiliari urbà, i fins i tot víctimes humanes. De fet ha succeït més d’un cop.
Quan s’informa d’aquesta mena de fets, sovint hom diu que l’animal “ha traspassat els límits del seu hàbitat”, o bé que “ha envaït un espai urbà”. Al meu entendre, aquestes afirmacions no són gens encertades. Si tants individus de diverses espècies animals es desplacen del seu hàbitat a les nostres ciutats és perquè a la jungla d’asfalt hi troben menjar. Si trobessin aliment al bosc, al camp, a la muntanya, no se n’acostaria cap a les ciutats, perquè han après a témer l’home, que en altres èpoques no era tan considerat amb ells.
Amb la imparable expansió de la nostra espècie s’ha reduït l’hàbitat natural de moltes espècies animals. Els incendis, la desforestació i les urbanitzacions fan recular la massa forestal a molts indrets. D’altra banda, obrint carreteres, autopistes i vies fèrries arreu hem fragmentat el territori, hem obstaculitzar el lliure desplaçament de molts animals. Ens queixem dels senglars perquè provoquen tants accidents de tràfic. Sí, segurament hi ha massa senglars i cal fer batudes periòdicament per reduir-ne el nombre. Però, hem pensat mai què significa una carretera per a qualsevol animal salvatge? Senzillament, un obstacle. Per diverses raons, els animals necessiten desplaçar-se. A l’asfalt de les nostres carreteres hi deixen la pell cada dia senglars, conills, teixons, guilles, eriçons, serps, fures, gats, gossos… Més d’un ha proposat posar tanques a les vies públiques per evitar que hi entrin animals. No seria millor obrir passos subterranis a la fauna?
Hem fet un món a la nostra mesura, sense pensar gaire o gens en la resta d’éssers vius que poblen el nostre planeta. Atès que les ciutats no paren de créixer, que la població humana no cessa d’expansionar-se en l’espai, ens haurem d’acostumar a conviure amb moltes menes d’animals. No sols rates, coloms i orenetes, com hem fet sempre, sinó també amb senglars, teixons, falcons, colobres… Al capdavall, la Terra també els pertany, també tenen dret a viure-hi, i si no poden fer-ho en el seu medi natural ens perdran la por i ho faran entre nosaltres. La necessitat obliga.
L’any passat una quinzena d’elefants asiàtics -una espècie en perill d’extinció- van vagar durant mesos per la província xinesa de Iunnan, al sud del país. Aquell grup de paquiderms va recórrer més de 500 quilòmetres. Fou la migració animal més estranya que s’ha vist mai. On anaven, aquelles pobres bèsties? No ho sap ningú. S’havien perdut? Qui sap. Potser els humans havien acabat amb el seu hàbitat natural i buscaven un lloc on establir-se. Al llarg del seu lent desplaçament, els paquiderms van creuar boscos i carreteres, van entrar en horts i camps i van destrossar cultius, van entrar a viles i ciutats i van ocasionar elevats danys en el mobiliari urbà. Encara sort que al nostre país no hi ha elefants salvatges. Ja en tenim prou i de sobres amb els senglars.
Molt sovint es parla de plagues animals. A casa nostra, plagues de senglars i de conills. Però, i els humans? Que tal vegada no som una plaga? Si els animals tinguessin consciència, ben segur que això és el que opinarien de l’espècia humana.
