Fa alguns anys vaig circular durant una bona estona per una llarga carretera francesa de la Baixa Savoia que m’ha quedat gravada a la memòria. Desenes de quilòmetres de rectes al llarg de les quals hom podia veure, a ambdós costats de la via, grans plafons negres en forma de siluetes humanes. De vegades n’hi havia un, altres dos, altres tres, o més i tot; a voltes eren siluetes d’adults i altres de nens. En alguns trams aquelles figures eren espaiades, en altres properes. Tot i que no havia vist mai res igual enlloc, de seguida vaig intuir de què es tractava i se’m posà la pell de gallina. Al final d’aquell seguit de llargues rectes, un enorme rètol em confirmà la sospita. Uns quants centenars de persones havien perdut la vida en aquell tram de la xarxa viària francesa en un període de temps que, naturalment, no recordo, però que no era gaire llarg.
Com a França, a casa nostra també hi ha molts trams de la xarxa viària amb una alta sinistralitat. De fet, Catalunya és la comunitat amb un tant per cent de quilòmetres negres més alt de tot l’estat. Algunes carreteres són tristament conegudes en aquest aspecte: la de l’Arrabassada, la N-340 al seu pas per Vendrell… Però no anem tan lluny, perquè malauradament tenim dos trams negres ben a prop de la nostra vila. Gairebé a tir de pedra.
Si poséssim siluetes negres com les d’aquella carretera francesa a la que uneix Torroella de Montgrí amb Pals i a la que va a Serra de Daró per indicar els indrets on s’han produït accidents mortals en els últims trenta anys, també se’ns glaçaria el cor. Quan s’hi circula es veuen poms de flors a diversos punts de les cunetes; però aquestes flors no assenyalen, ni de bon tros, tots els llocs on han perdut la vida persones en accidents de trànsit. A tot estirar només els de l’última dècada.
Per evitar accidents cal millorar la infraestructura viària del nostre país, és cert. Però també cal perseguir sense treva els conductors que no respecten cap norma, ni tan sols les més elementals. La xarxa viària catalana es millorable, i algun dia -no perdem l’esperança- tindrem la que necessitem. Però la distracció, la imprudència, la temeritat, la prepotència, el menyspreu per la pròpia vida i la dels altres conductors són difícils de combatre.
Les carreteres són millorables, i la seguretat dels vehicles també, però l’estupidesa humana sembla que no té remei. Totes les mesures dutes a terme fins ara per reduir de manera sensible la mortalitat a l’asfalt no han aconseguit els resultats previstos. Fins i tot els horrorosos anuncis sobre les conseqüències dels accidents de trànsit que cada any veiem per la petita pantalla.
Personalment, no m’estranya gens que n’hi hagi tants quan surto a la carretera i veig com condueixen alguns conductors. Són uns autèntics descerebrats. En un viatge una mica llarg es poden veure maniobres, accions i omissions que fan esglaiar. El factor humà és indubtablement el principal responsable de la major part dels accidents de trànsit. Si no fos pels errors humans, ben segur que el nombre d’accidents de trànsit minvaria sensiblement. Atès que la tècnica aplicada als vehicles de motor sembla que no té sostre, només el dia que un robot condueixi el vehicle en què viatgem tindrem la seguretat gairebé absoluta d’arribar sans i estalvis al nostre destí. No podrem parlar amb ell –o sí?–, però si més no respectarà totes les normes de trànsit i no conduirà begut ni drogat, ni badarà. Ni insultarà els mals conductors perquè, simplement, no n’hi haurà.
García Márquez explica en les seves memòries que, a la colombiana Barranquilla, on l’escriptor visqué uns anys, hi havia una funerària anomenada La Equitativa que col·locà un gran anunci a la sortida de la ciutat que deia: “No corra, nosotros lo esperamos”. M’agradaria saber si aquell paorós anunci tingué alguna influència en els conductors que el llegiren.
