Fins quan, la crisi? Voldria contestar d’acord amb dues perspectives, a curt i a mitjà termini o a molt llarg termini. Aquestes reflexions són d’un no-professional de l’economia, d’un simple espectador. Quedi entès per endavant. A curt i a mitjà termini la crisi actual trigarà el que li costi al sistema de trobar nous punts d’equilibri. No a tots els països de la mateixa manera. Probablement als Estats Units la crisi seguirà una corba en forma de V que implicarà un retorn a l’equilibri després d’una forta davallada. Imaginem que allà s’hagin trobat noves formes de funcionament sostingut de l’economia d’aquí al 2011. A Espanya, on no s’ha reaccionat de pressa ni coordinadament, i amb moltes rigideses al sistema, la recuperació pot ser molt més llarga. En forma de U o, en el pitjor dels casos, sense recuperació durant molts anys, en forma de L (sense poder tornar a un nivell de riquesa aparent basada en l’especulació i la rajola). Però aquesta seria la visió pessimista, jo crec que reaccionarem.
En dir “nous punts d’equilibri del sistema” em refereixo, evidentment, al capitalista, que se sosté sobre cinc pilars bàsics: mercat, diners, bancs, lleis i impostos. Repassem-ne les funcions:
- Mercat: posa en contacte els que ofereixen productes o serveis amb els que els necessiten, i així queden establerts els preus i les quantitats. Com més car, menys demanda.
- Diners: faciliten les relacions d’intercanvi. No cal donar un pollastre perquè et donin unes sabates.
- Bancs: fan circular els diners. Si paguen un interès, poden guardar els diners dels que tenen sobrers, i els deixen, si cobren un interès, als que en necessiten.
- Lleis: posen límits a les condicions del mercat. Horari màxim setmanal de treball, salari mínim, condicions sanitàries dels productes, protecció medi ambiental.
- Impostos: recullen capital per fer obres o serveis que els particulars, a través del mercat, mai no farien, com carreteres a poblets solitaris, escola gratuïta, sanitat de franc.
Simplificant molt, els economistes estan dividits en dos grups: els que consideren que es fa i es reparteix més riquesa si es deixa lliure el mercat ?com menys normes i menys impostos millor?, i els que defensen la regulació del mercat per evitar abusos i el cobrament d’impostos als més rics per afavorir els més pobres. Els governants han seguit preferentment una o altra de les dues postures i, així, els últims anys han guanyat els primers ?mercats sense traves?; Reagan, Tatcher, Pinochet, Bush… La globalització sense límits ha fet encara més explosiu l’experiment, que ja s’ha vist on ens ha dut.
Cal dir que és veritat que el sistema, fins ara, no solament ha fet els rics cada cop més rics, sinó que també ha millorat l’economia de la majoria de la població de molts països endarrerits. Però s’hauria pogut repartir molta més riquesa, accelerar les millores dels pobres, evitar el pou dels marginats, si els més rics haguessin renunciat a ser-ho cada cop més. No s’ha fet. A quin cost? També s’està veient ara. A la Xina, per exemple, quan la bombolla ha plegat de créixer tan de pressa com abans, milions de pagesos que ho havien deixat tot i emigrat a les ciutats han de retornar als pobles, si poden, sense feina, sense horitzons. Als Estats Units milions d’obrers, marginats, negres, hispans, han perdut la feina, les cases hipotecades, els fons de pensions.
Molta gent patirà, però el sistema s’equilibrarà.
Passem ara a llarg termini. És clar que no es produirà de sobte la substitució del sistema capitalista. Un canvi de sistema demana molt i molt de temps, i l’actual, amb tots els seus grinyols, funciona. Els rics, els poderosos, les màfies, els privilegiats, faran mans i mànigues per anar fent retocs, però el que no es trauran de sobre serà l’egoisme suïcida. De moment es restablirà un equilibri feble, perquè els diners són necessaris i també ho són els bancs. Però allò que es farà insuportable d’acceptar serà que l’abisme entre rics i pobres es vagi engrandint sense aturador.
L’Imperi romà estava corromput, però aguantava. El sistema feudal va mantenir privilegis mentre li va ser possible. La renovació cap a una alternativa millor vindrà, però ningú no sap com. Trigarà molt.
