Aquest dies hem assistit a la inauguració del museu que vol ser un memorial que recordi les persones que varen passar pel camp de refugiats que, durant més de seixanta anys i en diferents moments, ha funcionat a la localitat nord-catalana de Ribesaltes.
Per allà hi han passat prop de 600.000 persones que fugien dels seus llocs d’origen per qüestions polítiques i que massa sovint no varen ser tractades com es mereix un ésser humà i més si ja porta la pena, el pes i l’enyor de deixar la seva terra contra la seva voluntat. Republicans catalans i espanyols, jueus, gitanos i també francesos col·laboracionistes amb el regim nazi i ‘harkis’ algerians, han passat per aquest sinistre lloc d’acollida, per no dir-ne de concentració, en diferents moments del funcionament del camp.
Que serveixi aquest memorial per entendre l’abast de la crisi dels refugiats que tenim avui a la Unió Europea i que ajudi a fer entendre a la ciutadania europea i als governants que la trista i crua realitat dels refugiats que avui arriben a la UE no és massa lluny de la realitat que va provocar, fa setanta anys, que molts catalans haguessin de prendre un camí similar, amb el mateix objectiu, que no és altre que marxar d’un càstig segur, sovint amb resultat de mort, si es quedaven al seu lloc d’origen. Si ens fixem en les imatges dels nostres conciutadans quan travessaven el Pirineus, veurem que són tant o més colpidores que les que observem avui dels refugiats sirians quan arriben a terres europees, i la dura singladura que varen viure els catalans pels camps de la platja d’Argelès o Ribesaltes, varen ser tant complexes, tristes i dures com ho són la dels refugiats que veiem avui dia, quan intenten avançar dintre del territori europeu. I és en aquest escenari que la Unió Europea ha de reaccionar amb contundència i eficàcia per afrontar aquest drama. De fet, la UE i altres actors importants del planeta ja han fet tard per trobar solucions a la guerra de Síria, que hagués evitat molts dels més de quatre milions de refugiats sirians, la majoria dels quals estan en situació precària a Turquia i el Líban (només uns 600.000 han passat a Europa). Es tracta de trobar solucions amb els estats implicats, amb la finalitat de gestionar el drama. Ja sabem que cada estat, els Estats Units, Rússia, Turquia, els europeus, els d’Orient Mitjà, tenen els seus interessos, que sovint no coincideixen, però l’envergadura del drama hauria de fer reaccionar la ciutadania europea i obligar els governs i la UE a forçar una solució al conflicte bèl·lic a Síria i al drama migratori. De fet, en el marc de la UE, seria fer el que està en el seu ADN, que és la pau, la solució pacífica dels conflictes, el respecte a les minories i als drets humans. Es tracta de passar de la teoria a la pràctica. A veure si per una vegada la Unió Europea pren la iniciativa i lidera la pau a Síria i troba una solució adequada per als refugiats. Seria un punt perquè la ciutadania recuperés la confiança en la Unió Europea.
