Al final de la novel·la La biblioteca de París (Salamandra, 2021), en el capítol d’agraïments, l’autora, Janet Skeslien Charles, escriu: “Sempre he estimat les biblioteques i les llibreries. Necessitem aquests espais més que mai, per això vull donar les gràcies també als esforçats i diligents llibreters i bibliotecaris que creen aquests refugis literaris”. L’obra de Janet Skeslien Charles esmentada parla de la ciutat del Sena, de nazis, de jueus, d’amistat i altres temes, però també, i sobretot, de llibres. És una lectura molt recomanable a tots aquells que estimen els llibres.
De petits molts vam anar a la biblioteca a llegir contes infantils i còmics (en la meva època, a principis dels seixanta, Tintín, Tretze Vents i Astèrix i Obèlix). Més tard, a fer consultes per a redactar algun treball de l’institut o copiar textos enters – sense esmentar la font, naturalment. Més endavant, els que havíem adquirit l’hàbit de la lectura, els que gaudíem més llegint que jugant a futbol, a demanar en préstec obres de ficció. És el procés que han seguit milers de persones que han acabat sent apassionats de la lectura, perquè només uns pocs privilegiats han comptat des de petits amb riques biblioteques privades i pares que els han comprat tots els còmics que han demanat i altres obres que els abellia llegir. En el meu cas, un altre lloc on trobava lectura era la barberia del poble on vivia. El diari esportiu que hi havia a l’establiment ni tan sols el fullejava, però els còmics – El Capitán Trueno i El Jabato – em tenien el cor robat i em vaig enamoriscar de Sigrid, la bella reina de Thule.
L’autora de La biblioteca de París qualifica de refugis literaris les llibreries i biblioteques. Tanmateix, ni unes ni altres passen pels seus millors moments. Sobretot les llibreries. La decadència de les llibreries, ja siguin de primera o de segona mà, és un fet evident. Dies enrere vaig entrar a una llibreria emblemàtica de Barcelona, la Laie. M’hi vaig estar gairebé mitja hora. Doncs bé, durant aquella llarga estona només va entrar al local una persona. No és cap secret que alguns llibreters no tanquen el negoci més per amor a l’art que no pas pels migrats beneficis que obtenen.
Cada dos per tres ens assabentem del tancament d’una llibreria. Fa alguns anys, tancà la llibreria La Gavina de Palamós. Fa menys temps, la Vitel·la de Palafrugell. El maig de 2022 va fer el mateix la llegendària llibreria Geli de Girona, que havia obert les portes el 1879 amb un altre nom, llibreria San José, i venia llibres religiosos. A l’època en què la conduïa en Pere Rodeja encara hi havia molt de moviment. En Pere tenia una memòria d’elefant i si li preguntaves per un llibre de seguida sabia si el tenien o no. No havia de consultar-ho a l’ordinador com fan avui tots els que treballen en una llibreria. Els que havíem freqüentat aquesta llibreria llarga i estreta com un vagó de tren recordem Can Geli amb nostàlgia. Quants records ens desvetlla! La llibreria tenia un fons enorme i sempre hi trobàvem alguna joia. Ara també n’hi ha, de joies, en el mateix emplaçament, però són d’una altra mena, les de la joieria Quera.
Que ciutats de més de 20.000 habitants com Palamós i Palafrugell hagin de veure com pleguen veles les úniques llibreries amb què comptaven entristeix. Als amants de la lectura, és clar, perquè a la resta de la població -una majoria, dissortadament- el tancament d’aquesta mena de comerços segurament tant se’ls en fot. Quantes llibreries sobreviuran d’aquí dues o tres dècades?
I de les biblioteques, l’altre refugi literari, què podem dir-ne? Personalment, a part de la local, en freqüento mitja dotzena més de la comarca i de Girona ciutat. A totes generalment hi veig més usuaris de la biblioteca davant les pantalles dels ordinadors que asseguts en una taula o un sofà i fullejant una revista o llegint un llibre. També, com sempre, hi van estudiants a fer els deures. Però com que no veig que consultin cap llibre, penso que alguns hi van perquè a la biblioteca hi troben la tranquil·litat que probablement no hi ha a casa seva.
L’any 2000 va néixer a Copenhague un nou concepte de biblioteca que s’ha exportat a una setantena de països. S’anomena “La Biblioteca Humana” i funciona de la següent manera: a més a més de la possibilitat d’agafar un llibre en préstec, l’usuari pot demanar una persona que li expliqui durant mitja hora la seva experiència sobre tal o qual tema. Durant aquests temps, l’usuari pot fer a l’home o dona que fa de “llibre obert” les preguntes que vulgui. L’únic límit és el respecte mutu per més diferents que siguin les seves idees sobre el tema tractat. L’idioma no és cap problema, les bibliotecàries ja es preocupen de resoldre’l.
Per cert, el llibre esmentat al principi d’aquest article el podeu trobar a la Biblioteca Pere Blasi, un excel·lent espai de cultura, cèntric, gran i lluminós, ben proveït i amb un personal d’allò més amable i eficient. Ja voldrien moltes viles tenir una biblioteca com la nostra! Un matí del passat estiu hi vaig anar a llegir la premsa i fullejar revistes. Davant meu hi havia dues nenes i un nen que llegien contes escarxofats en les còmodes butaques; al seu costat, les seves mares llegien revistes. Quan les mares es van aixecar i van dir als seus respectiu fills que havien d’anar-se’n, una nena va protestar visiblement. Estava immersa en la lectura d’un conte. “Deixem acabar-lo!”, exclamà. Fou una escena esperançadora.
