Darrerament, la població catalana està essent bombardejada amb anuncis i missatges institucionals que ens conviden a tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents (com si no ho estiguéssim fent o ens faltés educació). Ja ho sabem, per allò de la sequera. Pot ser bo recordar, per contextualitzar, que, a Catalunya, prop d’un 70% de l’aigua disponible per a activitats humanes es destina al regadiu de conreus. Des que hi ha els embassaments, el riu Ter mateix registra els seus cabals màxims a l’estiu, cosa ben poc natural, perquè toca campanya de reg. És en aquest període quan Sau i Susqueda experimenten les baixades de reserves més brusques, mentre que experimenten baixades més lleus la resta de l’any, per la poca rellevància d’altres usos de l’aigua (però potser molt més importants) com mantenir una correcta higiene bucal.
A llarg termini, sabem que aquest model de consum és insostenible. La conca mediterrània ja és, avui dia, una de les regions amb més estrès hídric del món. Aquest concepte es refereix a la pressió a la qual se sotmeten els recursos hídrics. Les regions més estressades són aquelles en les quals, siguin més àrides o siguin més plujoses, les activitats humanes consumeixen percentatges de l’aigua disponible que superen el 40%, 80% o, en alguns casos extrems, fins i tot més del 100% (han de fer venir aigua de fora). Amb la pressió actual, Catalunya ja està al límit de patir estrès hídric alt i molt alt. El problema és que totes les projeccions del canvi climàtic indiquen que els recursos disponibles disminuiran, per raons diverses i que es retroalimenten: ja està plovent cada cop menys i, a més, la temperatura augmenta. Com a conseqüència, els boscos necessiten més aigua (que ja no arriba als rius) i els conreus necessiten més irrigació. En definitiva, menys oferta d’aigua i més demanda multipliquen la pressió i ens acosten al 100% d’estrès.
Davant d’aquests escenaris, pagesia i administracions han apostat, en els darrers anys, per promoure la modernització dels regadius, invertint-hi desenes de milions d’euros i, curiosament, fomentar també l’expansió de noves àrees de regadiu. Això és possible gràcies al fet, diuen, que amb mètodes de regadiu eficients es pot fer servir menys aigua per produir el mateix, o més. La gran tragèdia, però, és que l’aigua que s’estaria estalviant gràcies a aquestes inversions no es destina a preparar-nos davant els nous escenaris de més sequera, sinó que serveix per ampliar les zones de regadiu. Al conjunt de l’estat, en els últims vint anys, la superfície irrigada ha augmentat un 15%, però el consum d’aigua s’ha mantingut pràcticament invariat. Sense reduir el volum total d’aigua que es consumeix als regadius, l’estrès hídric no farà més que augmentar a mesura que el canvi climàtic es vagi manifestant més intensament. Al final, aquesta tendència i tots els milions (en bona part de diner públic) gastats, poden haver estat un bon revulsiu econòmic per a la indústria agroalimentària i les exportacions, però exposen el sector agrari a una major vulnerabilitat davant els imminents episodis de sequera que estem i seguirem vivint: molta més superfície i producció depèn d’una aigua que escassejarà cada cop més. Quan el sector en qüestió consumeix el 70% dels recursos hídrics, això equival a dir que aquesta política tant lucrativa per a alguns interessos posa en risc, en realitat, a tota la societat. No és adaptació climàtica, és foment del creixement i (mala) gestió privativa dels recursos comuns.
https://aplicacions.aca.gencat.cat/visseq/estat-actual
A curt termini, la sequera actual obliga la pagesia a prendre decisions sobre què sembrar aquesta primavera en un escenari de gran incertesa. Tot i que el Baix Ter no està (al mes de gener) en estat d’alerta per sequera, les reserves actuals d’aigua al sistema Sau-Susqueda no permetrien completar una temporada de reg com les habituals. Si a la primavera plou molt per sobre de la mitjana a les capçaleres, el sistema es recuperaria i permetria regar. Si la primavera és seca o la precipitació se situa al voltant de la mitjana històrica, llavors faltaria aigua per a tots els usos i s’implantarien restriccions a usos com el regadiu. A la pagesia, se li dona informació sobre l’estat dels embassaments i llibertat per escollir què sembrar, si blat de moro i arròs apostant perquè plourà molt, o blat, colza i girasol, que no són tan rendibles però no necessiten irrigació (però sí aigua, del cel). Encara que sigui de forma anecdòtica, aquests dies, al Baix Ter, sembla haver-hi més parcel·les sembrades amb blat o ordi que altres anys. Pot haver-hi ajudat que a la terra li convé un descans de tant en tant i, aprofitant els preus disparats d’aquests cereals pel conflicte d’Ucraïna, més pagesos i pageses hi hagin optat enguany. Vull creure que també reflecteixen una sensata prevenció per part de molta pagesia assenyada davant un estiu, el del 2023, en el qual potser no tothom podrà regar o regar prou. Moltes altres parcel·les segueixen en guaret, a l’expectativa de com evoluciona la meteorologia. Si a bona part d’aquestes parcel·les s’hi acaben fent conreus anuals de regadiu i, finalment, no plou prou, podem esperar sentir exaltats representants del sector agrari, d’aquí pocs mesos, repartint culpes per la sequera entre piscines, camps de golf, turisme i gent que no tanca l’aixeta quan es renta les dents. També criticaran i pressionaran el govern per tal que alliberi més aigua per salvar els cultius d’aquelles persones que van apostar per la rauxa i no pel seny. Cedir a aquestes pressions seria, no cal dir-ho, una irresponsabilitat i d’allò més injust.
Tant la pagesia més cautelosa com aquella més donada a les apostes de risc és víctima, en conjunt, d’un sistema de planificació dels usos de l’aigua que cedeix tota la responsabilitat sobre les decisions a prendre relatives al regadiu a pagesos, pageses i, a nivell col·lectiu, comunitats de regants. Em pregunto si no seria més racional i molt més pacífic introduir el principi de precaució a través d’un procés de planificació pública. Durant els hiverns en els quals ja s’entreveu la sequera, incentivaria la pagesia a sembrar conreus de secà i li compensaria la renuncia a la seva demanda d’aigua de regadiu. Seguiria havent-hi un consum vinculat a conreus plurianuals com userdes i fruiters, però es limitaria molt l’impacte sobre les reserves, tot contribuint a la resiliència del conjunt del sistema socioeconòmic. Un protocol construït sobre aquestes bases donaria molta més seguretat a tots els agents socials involucrats en la gestió i ús de l’aigua: reforçaria la garantia de subministrament urbà, eliminaria el neguit i la incertesa fins a última hora que provoca la sequera per a la pagesia, seria molt menys traumàtic que retallar les dotacions per al reg quan ja hi ha els conreus al camp i es declara sobtadament una nova fase del pla de sequera, evitaria el creuament d’acusacions i guerres per l’aigua entre sectors usuaris i estalviaria molts maldecaps i conflictes a la classe governant. Si, finalment, al maig fes cada dia un raig i els nivells dels embassaments es recuperessin, tampoc hi hauria una pèrdua real: la campanya de regadiu de l’any següent estaria garantida, les dessaladores i potabilitzadores no haurien d’anar a tot drap i els ecosistemes fluvials i d’aigües subterrànies es podrien refer, tot disminuint l’índex d’estrès hídric.
Sigui amb una fórmula com la proposada o amb alguna altra, cal trobar formes de fer decréixer el volum d’aigua que es destina al regadiu. La tecnologia d’irrigació eficient té moltes bondats, però ha demostrat no ser la solució a aquest repte. En l’actual escenari de canvi climàtic, cal que les accions s’anticipin a l’impacte, i que no només restringeixin l’ús d’aigua quan ja hi ha sequera. També cal que siguin justes en el repartiment de càrregues, i que no siguin una simple despossessió de recursos de la pagesia que subsisteix al nostre país. O això o seguim fent com fins ara, és a dir, campi qui pugui i, quan ja falta aigua, fent ofrenes a la Moreneta per implorar pluja.
