Deia al meu últim escrit d’aquesta sèrie de “personatges torroellencs” que Sança, de la família dels senyors de Torroella, filla de Bernat de Santa Eugènia, aviat es va desentendre dels seus drets sobre la població i els va passar en permuta a Dalmau de Rocabertí, que tres anys després (1272) els va cedir a l’infant Pere, fill del rei Jaume I, el Conqueridor. Conjuntament amb el senyoriu de Torroella, el futur rei Pere es va fer amo del castell-palau del Mirador.
Qui més endavant seria Pere II el Gran, rei d’Aragó, de València i de Sicília, comte de Barcelona, havia actuat amb un gran sentit estratègic. No solament havia adquirit els drets sobre una vila de futur prometedor, sinó que també aconseguia un triomf polític en enclavar i prolongar els dominis del comtat de Barcelona al límit mateix del comtat d’Empúries, que era sobirà, tan antic en origen i amb els mateixos drets que el de Barcelona, i només lligat a ell per llaços feudals. Torroella, a l’altra banda del Montgrí, a la riba del Ter, navegable fins a la costa, amb un port dels més importants del nord de Catalunya, era un emplaçament ideal per combatre cap intent d’independència dels comtes veïns.
Torroella va esdevenir vila reial.
Jaume I, invitat pel seu fill Pere, va ser el primer rei que es va estar al Mirador, en ocasió d’un viatge que va fer l’any 1274 al Concili de Lió, convocat pel papa Gregori X. A partir d’aquest moment la casa reial de Catalunya i Aragó va anar tenint relacions estretes amb Torroella. Seguiren als reis els seus consellers, notaris, escrivans, que s’hi varen fer cases i casals, i contribuïren a fer la vila gran i pròspera.
Però els comtes-reis s’estaven lluny, a Barcelona o on els portessin els afers polítics o les exigències guerreres. El fill de Pere II, anomenat Alfons II, el Franc, va conquistar Mallorca al seu oncle Jaume, i Menorca als sarraïns, amb l’ajuda de nobles empordanesos.
Aparegué aleshores a Torroella la figura del procurador reial. Pere de Llabià, d’una de les famílies més il·lustres establertes a la vila, es va fer càrrec del palau i dels interessos del rei. Diu la Crònica de Ramon Muntaner que “lo dit Pere de Llabià era molt prohom e molt savi”.
A partir d’aquest moment, els Llabià i altres famílies nobles torroellenques varen gaudir de gran influència. Així també, quan el fill d’Alfons II, Jaume II, manà construir el castell del Montgrí per dominar la plana empordanesa, enfrontat al comte d’Empúries, nomenà procurador reial Bernat de Llabià perquè es fes càrrec de l’administració de les obres. I quan el rei va encarregar a Bernat de Llabià una altra alta missió, es va ocupar de l’administració i custòdia dels béns reials Dalmau de Castellnou, qui va vendre després el càrrec a Pere de Llabià, fill de Bernat, amb dret a traspassar-lo als seus descendents.
Encara al segle XVI la família Llabià es fa càrrec del Mirador, que passa després a la família Biure, fins que l’any 1662, per embargament, l’adquireix la universitat (govern) de la vila.
El mes vinent parlarem de Jaume II i de la construcció del castell del Montgrí.
