Política

El primer dia dels meus cursos d’història començava, després de les presentacions, repartint uns textos que els alumnes llegien a casa seva i dedicàvem el segon dia de classe a debatre’ls. Els textos eren fragments de: Les darreres paraules de Salvador Allende, La història m’absoldrà de Fidel Castro, el Discurs de la presa de possessió de John Kennedy, el Darrer discurs de Charles Chaplin, l’Oració fúnebre de Pèricles de Tucídides, i potser algun altre que ara no recordo. Què tenen en comú aquests textos? Certament són diferents en el temps, en la ideologia, en la forma, però són exemples d’oratòria bellíssims, igualats per la seva capacitat d’engrescar, de comunicar esperances compartides, de creure que és possible volar més alt que les gallines i veure més enllà del que permet la miopia de l’actual discurs de moda.

La política, tan necessària, ja no existeix. Hi ha gestors, tan ensopits com ho pot ser un funcionari del cadastre, però no són polítics. Les campanyes electorals són un veritable insult a la intel·ligència (hi ha corredisses dels partits per anar als EUA a aprendre com fer vídeos contra l’adversari, a preparar-se per superar la cursa per veure qui la diu més grossa i la forma d’entabanar una ciutadania cada dia més ignorant i alienada). En lloc d’establir les maneres de millorar la qualitat de vida, els polítics ja no tenen cap vergonya de comprar, així mateix, comprar els vots, com en temps dels nostres besavis. Ara ho fan amb els procediments d’ofertes,  dels xecs i de les rebaixes d’impostos injustes (qualsevol diria que sense impostos tindrem bons serveis públics!).

Són estils perversos de fer política que van penetrant també a la política local, aliena fins ara a aquesta dinàmica talment diabòlica. Ja és gairebé impossible trobar llistes d’independents a les eleccions locals. Les llistes estan lligades a un o altre partit amb tots els inconvenients que això suposa de traslladar a la política local el politiqueig baix de sostre dels interessos partidistes. La política de partit és desitjable, però no ho és quan els partits deixen de fer la seva funció per convertir-se en maquinàries repartidores de poder. Ara, els partits compren també polítics locals gràcies a les ajudes per les campanyes electorals i adjudiquen càrrecs personals a aquells que es presenten, càrrecs que ja no es deixen perquè la política tendeix a la professionalització en lloc d’esdevenir una activitat generosa i provisional. Hi ha d’haver bons tècnics i la feina de polític, tan digna com és, ha de ser temporal, rotativa i sempre lliure i valenta. El polític que necessita la política per viure mai dimitirà i, en conseqüència, s’adaptarà, sense ètica, al millor padrí i al poder de dalt. Callarà davant el fort i serà injust envers el feble. De la seva boca mai en sortiran paraules com les de les peces mestres de l’oratòria que he exemplificat perquè, si les ha llegit, en lloc de tenir-les de model demostra poc enteniment per entendre-les; del contrari, algun d’aquests mals polítics plegaria avergonyit en llegir-les.