Fins aquest matí caminava bastant erràtic sobre quin seria el contingut d’aquest article mensual. En els últims temps he fet bons exercicis de funambulisme intel·lectual, tractant d’escriure els meus pensaments sobre fonaments constructius i sobretot, déu n’hi do, sense que ningú es donés per al·ludit. Ni per a bé, ni per a mal.
Quan, fa molt de temps i per guanyar-me un sou, havia d’escriure una notícia, o un article de premsa, un editorial o un reportatge, explicava el que veia, sense carregar les tintes en els meus pensaments, tractant de reflectir el que estava passant. El bon periodista, es deia llavors, s’ha d’abstreure de les seves idees quan trasllada l’actualitat als seus lectors. Vaig treballar en una agència durant vuit anys i en els diaris en què vaig ser director, tot i que amb més llicències, l’assumpte havia d’anar per camins semblants.
Pensar amb el cap era cosa reservada per a les plomes brillants, per a les velles glòries de la meva professió, que en sabien més perquè eren velles o perquè portaven incomptables anys dient què significava i amagava el que estava succeint.
D’aquells esquemes tan senzills hem arribat a un periodisme que cada vegada més gent confon amb el que es diu a les xarxes socials… (periodisme, comunicació, informació, periodista, community manager… ufff).
Moltes vegades m’he preguntat en què acabarà tot això quan llegeixo, amb tanta nostàlgia com preocupació, que els monòlits intocables del periodisme imprès del món civilitzat estan tremolant com a conseqüència que els seus balanços i comptes de resultats no quadren i sobretot perquè assistim, així ho veig jo, a un canvi del cultura per assabentar-se de les coses.
La gent, a més d’obrir el seu cor quan veuen com el Cholo Simeone fa bullir la sang dels seus jugadors i dels que els vam veure en l’últim partit de la Lliga –aquest matí Iñaki Gabilondo deia que cal buscar Simeones per a altres coses més complicades- va bastant desesperada.
I així ho he vist aquest migdia quan he baixat a Barcelona. He agafat el metro de la línia verda, la que uneix la Universitat amb la Vall d’Hebron passant pel Paral·lel i pujant per la Rambla i el Passeig de Gràcia, i m’he trobat amb la llegenda que un grafiter que no conec ha escrit amb el seu esprai en una de les finestres del vagó en què viatjava amb la meva dona.
“Rumiem massa, sentim molt poc”. I la veritat és que m’he quedat descol·locat, pensant que potser el meu amic desconegut té bona part de raó.
Potser en el món dels debats profunds, a força de tant llegir i tant donar-li voltes a les idees, no estiguem deixant espai als sentiments. M’ha deixat pensatiu, com li haurà passat, segurament, a moltes persones que avui s’hauran aturat davant els traços ràpids d’una frase que de ben segur ha estat escrita amb el cor.
