El conflicte que envolta Ucraïna i que tensa les relacions entre Rússia i la Unió Europea i també amb els Estats Units, va començar per les friccions internes de les dues ànimes d’Ucraïna que estan en conflicte des de fa temps, però el detonant va ser la no signatura del conveni amb la UE que Ucraïna havia negociat.
Com recordarem, Ianukòvitx es va negar a signar-lo, a causa de les pressions en forma de contraoferta econòmica de Rússia, fet que no va agradar gens als ucraïnesos pro europeus ni, naturalment, a la pròpia Unió Europea. Els fets que es varen desencadenar són prou coneguts: varen propiciar la caiguda de Ianukòvitx i la imposició d’un govern pro europeu.
Òbviament, aquests esdeveniments no varen agradar a Rússia ni a Putin, lligat de mans aquells dies perquè s’estaven celebrant els jocs de Sotxi. Un cop acabats els Jocs, Putin va començar a actuar, annexionant Crimea a Rússia i no reconeixent el nou govern d’Ucraïna, il·legítim segons Rússia. La resposta de la UE i dels EUA s’emmarcà en sancions econòmiques, però en cap cas s’ha passat de les amenaces verbals. I és que la situació no és gens fàcil per Occident, perquè Rússia és el gran subministrador d’energia (gas i petroli) cap als estats del nord de la Unió Europea i també a Ucraïna i, és clar, si t’enfrontes a qui et proveeix d’una necessitat central i vital com l’energia, no pots garantir-ne la reacció, no pots garantir que no es molestarà i que no et tancarà el subministrament, fet que suposaria un greu perjudici econòmic i, previsiblement, polític per a Rússia, però que seria duríssim per la UE, ja que deixaria els ciutadans i empreses europeus sense l’element central de subsistència i benestar d’avui dia, que són el gas i el petroli. I és en aquest escenari que es juga la sort d’Ucraïna, en mans de la geopolítica del segle XXI, centrada en la capacitat de distribuir i de rebre energia, en aquest cas centrada en les relacions entre Rússia, subministrador energètic, i la UE, receptora. Per tant, en aquest moment, ni la UE ni els estats membres, especialment els del nord, estan en condicions de plantar cara a l’estratègia russa, almenys fins que estigui garantit el subministrament energètic des d’altres zones del planeta, com podria ser des dels EUA o del sud d’Europa, aprofitant la que arriba d’Algèria. Però aquest canvi d’orientació no és immediat ni molt menys fàcil, ja que requereix nous contractes i noves infraestructures.
Així doncs, el que convindria més a tothom, a Ucraïna, a Rússia i a la UE, amb els EUA al fons, és que s’iniciessin negociacions a quatre bandes amb l’objectiu de trobar sinergies que complaguin a tots en general, que de ben segur no agradaran a ningú en la seva totalitat. Una solució d’aquestes característiques seria la millor notícia per encarar amb èxit el futur d’Ucraïna i de les relacions Rússia-UE, que interessa a tots que siguin bones. Esperem que s’imposi el seny i l’interès general per sobre dels interessos.
