Avui he escoltat a la televisió que es compleixen 90 anys de l’avarada, a Cadis, del buc escola Juan Sebastián de Elcano. El nom homenatja l’il·lustre basc de Getaria que, navegant a vela, va demostrar que la Terra era rodona.
Crec que els de la meva generació, els anteriors i també no pocs posteriors, memoritzaren el nom d’Elcano en un segon nivell al de Cristòfor Colom. Aquest darrer, segurament sense proposar-s’ho, va demostrar a qui els varen finançar que les Índies es trobaven més enllà dels territoris americans que va descobrir, mentre que el primer va posar sobre la taula que no hi havia gaires explicacions possibles per entendre que si tu comences a navegar des de Cadis cap a l’oest, només pots tornar al mateix port des de l’est si la terra és rodona. De calaix ara, no tan senzill llavors, sobretot d’explicar.
Quan he sentit i llegit allò del 90 aniversari del vaixell escola, he rescatat dels meus records la visita que vaig fer al vaixell escola, a Buenos Aires, el 1982. Treballava llavors a l’Agència Efe i, des que vaig arribar a l’Argentina, anava cada mes a recollir l’article que Don Claudio Sánchez Albornoz, historiador, ministre de la República i exiliat, em lliurava en mà a la seva casa-despatx-biblioteca del carrer Anchorena, al costat de l’avinguda de Santa Fe. Ho feia cada mes perquè ho poguéssim oferir als quatre vents de la cultura hispanoparlant. Eren els grans anys de Luis María Ansón com a president d’Efe.
Em va trucar per telèfon i em va proposar que passés a buscar-lo a casa seva i aniríem junts a la recepció que l’ambaixada d’Espanya a l’Argentina -d’acord amb el capità del vaixell escola- oferia al port a última hora de la tarda. Allà hi vaig ser, com un clau.
Quan vam baixar del cotxe i vam veure aquell vaixell que fou botat abans de la Segona República de la qual ell mateix va ser ministre, Don Claudio (89 anys) es va treure el barret d’ala ampla europea -no caribenya- i va deixar caure unes llàgrimes. Jo, trenta anys llavors, tractava de no oblidar res del que estava veient perquè era irrepetible.
Aquell personatge, humanista i polític, em portava més de cinquanta anys, però semblava que la repetició de les nostres trobades, la confiança i el bon rotllo, com ara en diem, havien llimat una mica les diferències de temps viscudes. Però no, estava acompanyant un personatge que no era qualsevol cosa. I així va ser, perquè quan vam arribar a l’arrencada de la passarel·la del vaixell, Don Claudio es va posar la mà a la butxaca i va treure un generós mocador per repassar-se el nas i, de passada, les llàgrimes que no aconseguia dissimular. Després va agafar el seu barret, se’l va col·locar sobre el cor i va fer una molt discreta reverència a aquella bandera de la qual, des de la seva condició de republicà, havia estat enemic ideològic arran de la guerra civil.
Sánchez Albornoz, fins a la seva marxa a l’exili, va ser un defensor de la República des de postures pròpies dels homes il·lustrats, sense estridències que no li feien cap falta perquè havia dedicat la seva vida a la història, cosa que se li notava.
L’últim record que tinc d’ell, ja que poc després va tornar a Espanya i es va instal·lar a Àvila, va ser una carta manuscrita, que tinc per algun lloc, en la qual, comentant la meva inquietud per l’interminable infern del terrorisme a la meva terra, em deia que potser caldria pensar que els bascos, en el fons, érem “bàrbars sense romanitzar”. Segur que m’ho deia des de la seva llarga visió del que ha viscut i protagonitzat… podria ser que tingués raó, cosa que implicava que l’assumpte no tenia altre remei que deixar passar el temps, com així ha estat almenys per deixar de viure en el sobresalt i sobretot perquè parlava una persona que havia dedicat la seva vida a la història, exercit com a catedràtic a Barcelona, Valladolid i Madrid, abans de ficar-se en les aigüeres de la política que el va portar, molts anys després, a exercir la presidència de la República a l’exili, des de l’Argentina, entre 1962 i 1970.
Avui tindria 124 anys i no sé com s’ho faria per ocupar-se dels problemes domèstics d’aquella Espanya que ell estimava, dos segles després del seu naixement a Àvila, com santa Teresa, tot i que les seves biografies fossin ben diferents, tot i que potser no el seu gran cap.
“Què hauria pensat sobre el que passa ara a Catalunya ?”, m’he preguntat, en ocasions, en els últims anys. “Quin és el nostre problema?”
Pot el lector buscar a través de Google i veure de quina manera Don Claudio valorava el paper històric i cultural de Catalunya en la globalitat d’Espanya. Jo no vull seleccionar perquè les epidermis estan molt sensibles, però en qualsevol cas l’assumpte no va de bàrbars, perquè per aquestes terres han passat molts segles i moltes gents, no només les que avui fan més soroll.
