El sentit de l’humor, com el moviment, es demostra caminant. De poc serveix vantar-se de tenir-ne si a les primeres de canvi es fa cara de pomes agres. A l’humor se li poden imposar certes línies vermelles, però han de ser les mínimes possibles, perquè si no, se li treu la seva funció i la seva essència. Amb l’eclosió del llenguatge políticament correcte, moltes de les possibilitats de fer humor s’han esvaït. L’humor és per naturalesa irreverent, i fins i tot una mica cruel.
Avui, tractar de trobar el costat còmic a coses que en realitat són dramàtiques posa immediatament sota sospita a qui gosa fer-ho. Però justament aquest és el secret. Quan Chaplin es menja amb delectació una sabata, està parlant de la gana. I quan balla amb un globus terraqüi, de la pitjor dictadura. Groucho Marx no mostra la més mínima consideració per les senyores quan dona la rèplica a Margaret Dumont en Una nit a l’òpera. I Woody Allen se’n fot de la literatura russa a L’última nit de Borís Gruixenko, tot i haver-la llegit amb profusió -cosa que molts dels que s’escandalitzen no han fet ni faran mai- i declarar-se’n un fervent admirador.
Perquè, naturalment, un es pot riure de les coses que estima. Sobretot de les que estima. Perquè les coneix. A mi em costaria molt riure’m dels groenlandesos, perquè no en tinc cap referència, ni bona ni dolenta. Per això, la gent que no sap -o no vol- riure’s de si mateixa o de les coses que defensa i entén com a pròpies és probablement perquè no està disposada a donar pistes sobre les seves possibles febleses. Com més dogmàtica i autoritària és una creença o una ideologia, menys possibilitats que els seus partidaris en facin acudits.
D’altra banda, els pobles que es prenen massa seriosament tendeixen a caure, tard o d’hora, en una petulància que els fa antipàtics i ploramiques als ulls dels altres. Els hi esmentes el seu poble, les gestes (o les malifetes) dels avantpassats o la Verge dels voltants i salten com un ressort si no ho fas amb l’admiració i la pleitesia que, convençudíssims de la seva magnificència, exigeixen al profà.
Hi ha un humor de traç gruixut que consisteix a riure’s de qui sembla una mica més lleig, una mica més pobre o una mica més burro. Aquest és el tipus d’humor més estès entre els que es creuen millors que els altres. El que practicaven els nazis amb els jueus o alguns nadius de regions riques amb les diferents onades d’immigrants que anaven arribant. I tots sabem com acaben de vegades aquestes “gracietes”.
D’aparença més innocent, hi ha el d’ensopegades, relliscades i patacades. Es tracta d’un humor més vell que l’anar a peu, però que mai no falla i de fet segueix triomfant en programes de televisió de màxima audiència. Al seu èxit segur, cal afegir que a les cadenes els surten de franc les imatges que els mateixos espectadors aporten. D’això se’n diu un negoci rodó.
En fi, de sentits de l’humor n’hi ha molts. Tants com persones. Riure és un atribut exclusivament humà. Sobretot si és intel·ligent i autocrític, l’hem de fomentar i protegir, com les piràmides i els pardals. Amb l’humor, poca broma.
