Hem passat Setmana Santa i, com cada any, em pregunto quin significat tenen per a la majoria de gent de les nostres comarques aquestes festes, aquestes celebracions. Segons la meva modesta opinió, cada any ens anem allunyant més del que representen aquests dies, que haurien de consistir en un emotiu recordatori i homenatge a aquell home, Jesús de Nazaret, que fa més de 2000 anys fou condemnat a morir a la creu. Per a uns es Déu, per a d’altres, un profeta, i encara per a d’altres és el més savi en el coneixement de l’home, el que més ha estimat. M’agrada llegir en revistes i diaris les diferents versions que se n’escriuen, i em va agradar especialment el que en va escriure en Toni Puigverd a la columna que sota el nom “Ull de Mosca” publica cada setmana a la revista Girona, de La Vanguardia, on sempre planteja un tema diferent relacionat amb la nostra província. Amb el títol d’EstranyaSetmana Santa (que trobareu a la portada del dijous dia 9 d’abril) Puigverd escriu: “Havia desaparegut del tot el clima recollit de la vella Setmana Santa religiosa que el franquisme, amb les seves irritants normes d’obligat compliment, havia convertit en una cosa antipàtica”.
Aquestes paraules m’han fet pensar com celebràvem la Setmana Santa al meu poble d’Ullà en aquella època, a partir dels anys quaranta del segle passat. Recordo i en sóc testimoni, perquè ho vaig viure durant molts anys, que la Setmana Santa, com a tot arreu, començava, com ara, el diumenge de Rams amb la benedicció de palmes i palmons o d’un ramet de llorer, que era el que més hi havia. En la missa, es llegia i es comentava tota la passió de Jesús, un resum del que havíem escoltat durant tots els diumenges de quaresma en el viacrucis, en el qual mai no faltàvem. Encara que teníem pocs anys, jo m’escruixia de pensar que a un Home tan bo se li hagués pogut fer tant de mal i que jo, com tots els altres, n’era culpable. Què havia fet jo tan dolent que pogués martiritzar d’aquella manera tan terrible un Home que no havia fet més que el bé? Això era un turment per a mi, i suposo que per a algú més.
El dimarts Sant, el capellà i els escolans sortien a fer el que en dèiem “el salpàs”, que consistia a portar dintre d’una mena de recipient en forma de galleda aigua beneïda i sal que tiraven en petites quantitats al costat de la porta de cada casa i a tots els masos del poble, a fi de beneir-los, així com la casa i la gent que hi vivia. A canvi, era costum que els fessin un donatiu, ja fos amb espècies, bunyols, ous o diners… El dijous Sant era dia de dol rigorós. Es lligaven les campanes, aquest dia no podien tocar, i a l’església es tapaven les imatges. Només en una capella hi havia el Sant Crist i el Santíssim, on anàvem a fer l’adoració, unes hores de companyia i, qui en sabia, molta meditació. A la tarda, tota la mainada anàvem armats amb “masses” i “baquetes”, primer a l’església i després als carrers, fent tanta fressa com podíem, cosa que ens deien que representava “matar jueus”, als quals es culpava de la mort de Jesús. El dissabte, que era de glòria, ja ens havien tret el dol i la tristesa, tot era repicar de campanes i cants d’alegria.
Han passat els anys, i em miro la Setmana Santa d’una manera molt diferent. Ara la hem millorat,però el missatge central no se si queda prou explicitat. Tornant a la revista de La Vanguardia, se’m fa difícil entendre perquè totes les notícies que se’n donen es centren en aspectes com que a la processó de Verges el més destacat d’enguany és que el cantant Lluís Llach n’ha assumit la direcció. Que l’Escala, després de quaranta anys, enguany recupera el viacrucis i s’estrenen vestits. Que el viacrucis de Castelló d’Empúries guanya en realisme perquè en les escenes de la flagel·lació de Jesús utilitza uns fuets de fusta de balsa perforada, i que el poble haurà de reforçar el seu paper de dolent, i que els sabien greu les fuetejades, i que Jesús estrena indumentària. Que a Girona, el bisbe encapçala la processó. I així podria anar seguint. Per molt boniques que siguin aquestes representacions, ens comuniquen realment el motiu principal d’aquests actes?
Vull acabar amb unes paraules de Raimon Panikkar: “La Pasqua representava i representa aquesta resurrecció personal. Ara molta gent ho oblida, se’n va a fugir. D’on fugim? D’un mateix. I d’on no podem fugir? De nosaltres mateixos. Es ben curiós”. (…) “La Quaresma seria període de preparació per a aquesta vivència que, evidentment, demana condicions, i la màxima condició és l’alliberament de l’egoisme”.
