Després que la revolta àrab arribés el 2011 amb força a El Caire i s’aconseguís fer caure del poder el totpoderós Hosni Mubarak, el país va passar a ser governat pels Germans Musulmans amb Mohamed Morsi al capdavant.
Occident, que primer va veure amb bons ulls la revolta popular, es va començar a preocupar per la radicalització islamista del nou govern. Per això, quan el 2013 el general Abdel·lfatah Said Hussein Jalil Al-Sisi va protagonitzar un cop d’estat, a banda de les lleus crítiques diplomàtiques de rigor, es va veure amb bons ulls occidentals que els militars egipcis tornessin a agafar les regnes del poder. Ja hi havia prou embolic amb Tunísia i Líbia i ja es començava a veure que també esclataria un conflicte a Síria. Per això, tenir Egipte amb els seus 84 milions d’habitants i un canal que uneix el Mar Roig amb la Mediterrània sota control no va semblar malament.
El mes d’octubre hi ha hagut eleccions a Egipte per a escollir el Parlament i la participació ha estat ridícula. Ni la crida a votar feta per Al-Sisi, ni donar un dia de festa als funcionaris, ni amenaçar els abstencionistes amb multes elevades va aconseguir que els egipcis participessin en la primera ronda de les eleccions legislatives egípcies. Una participació del 26,5%, dels quals un 10% dels vots van ser nuls, és ridícula però lògica. A aquestes eleccions no s’hi van presentar els principals partits de l’oposició i els Germans Musulmans no només estan prohibits sinó que els seus dirigents estan condemnats a pena de mort. A molts ja els està bé que governi Al-Sisi amb mà de ferro i d’altres ja no veuen en la política la forma d’acabar amb el règim. Per tant no és que el general hagi perdut suport popular, sinó que la majoria d’egipcis han tingut clar que el resultat electoral acabarà amb un Parlament obedient al rais egipci.
I què ha fet Al-Sisi per imposar la seva figura? Doncs ha utilitzat una de les fórmules clàssiques que és tornar a fer obres faraòniques, una expressió, parlant d’Egipte, mai més ben utilitzada. L’obra estrella del president d’Egipte és l’ampliació de l’estratègic Canal de Suez amb 72 quilòmetres en paral·lel al canal original, un dels centres neuràlgics del comerç mundial. Després de rebutjar diversos projectes internacionals, Al-Sisi ha optat per un consorci de 37 empreses nacionals liderades per l’exèrcit egipci, i sobretot per intentar aconseguir els 3.000 milions d’euros de finançament dels mateixos egipcis a canvi d’un retorn important d’interessos. I les obres principals s’han de fer en el temps rècord d’un any. El 1869 es va tardar deu anys i en la construcció van morir milers de treballadors que estaven en un règim de semiesclavitud.
El nou canal permetrà doblar la capacitat actual perquè els vaixells podran navegar en els dos sentits, cosa que fins ara no es pot fer, i reduir el temps de pas de les 11 hores actuals a només 3. Pel 2023 el govern egipci preveu que els ingressos de peatge del Canal de Suez passin dels 3.750 milions anuals d’euros a 10.400. Però molts experts dubten tant de la velocitat d’execució com de la sostenibilitat del projecte, que inclou tres ports, una zona franca industrial i un parc tecnològic. I sobretot dubten que Al-Sisi aconsegueixi només dels egipcis el capital necessari per tirar endavant el projecte. Un 40% de la població d’Egipte viu amb menys d’1,5 euros al dia. I segurament el general haurà d’anar a buscar diners als seus socis de la regió, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, que l’any passat van donar 15.000 milions d’ajuda financera.
Però aquesta no és l’única obra faraònica que Al-Sisi té en ment. També vol reduir la pressió demogràfica sobre El Caire, on es concentren 20 milions d’habitants. D’entrada, els càlculs del govern egipci preveuen que un milió de persones aniran a viure a la zona del canal per les ofertes d’ocupació. Però sobretot vol redistribuir la població per zones ara desèrtiques. Com ho pretén fer? Doncs ampliant un 10% la superfície agrícola del país. I també pretén fer la seva primera central nuclear que, segur, Occident veu amb molt millors ulls que el programa atòmic de l’Iran
Esclar que, des del 1978, Egipte ja no és enemic d’Israel i, excepte en els dos anys de govern dels Germans Musulmans, les relacions entre els dos països van ser d’una estreta col·laboració. Amb el conflicte de Síria al nord, amb l’amenaça de l’extensió de l’Estat Islàmic per la zona i amb la Intifada dels ganivets generalitzant-se, Israel prefereix no haver de parar massa atenció a la seva frontera sud, i concentrar les seves forces a frenar la revolta palestina. I observar atentament com va variant l’escenari geopolític que té al nord.
Los comentarios están cerrados.