La societat de l’oci ha malmès la lectura entesa com a estudi.
Susanna Rafart (1962)
Un poema necessita la veu humana. La lectura en veu alta per realitzar-se.
D. Sam Abrams (1952)
Una biblioteca és l’ombra que no es veu quan avancem sols per la vida, l’ombra que ningú no troba a faltar, només nosaltres.
Susanna Rafart (1962)
Una noia pot ser més interessant que una catedral; un ase mort, més instructiu que un filòsof viu.
Virginia Wolf (1882-1941)
Som el que llegim. Tenim el que vivim.
Susanna Rafart (1962)
Susanna Rafart i Corominas (Ripoll, 1962) és poeta i prosista, però també investigadora i traductora. Llicenciada en filologia hispànica i filologia catalana, ha exercit de crítica literària. És una de les veus més singulars i de més pes de la poesia catalana a cavall entre els segles XX i XXI, segons l’escriptor Jaume C. Pons Alorda (1984).
Rafart disposa d’una obra poètica ambiciosa. Combinació d’erudició, intuïció i intel·ligència, ha estat premiada amb guardons de prestigi com el Premi Carles Riba, el premi a la trajectòria Quima Jaume, el Premi Cavall Verd de traducció poètica, el Premi de la Crítica Serra d’Or o el premi Miquel de Palol, entre d’altres.
La seva obra poètica és present en diverses antologies i ha estat traduïda a l’anglès, l’italià, el búlgar, el castellà, l’eslovè, l’èuscar i el francès.
En l’autoantologia que comentem, publicada a Pagès Editors, els poemes de l’autora es despleguen al costat de magnífiques i elegants il·lustracions de Felícia Fuster (1921-2012), poeta, traductora i artista plàstica, en un fructífer i deliciós diàleg artístic.
Creadora d’una obra de maduresa que ben segur esdevindrà de referència, remarca Pons Alorda, Rafart es confirma no només com una poeta poderosa, sinó com del tot imprescindible, així també com una pensadora i prosista molt valuosa.
El poemari que comentem no és tan sols una selecció que ha fet la mateixa Rafart dels seus textos històrics sinó que és una reconfiguració d’una gran i vasta obra de més de tres lustres d’intensa producció poètica, que parteix del seu poemari fundacional Pou de glaç (2002).
Francesco Ardolino (1966), professor del Departament de Llengües i Literatures Modernes de la UB i expert en l’obra de Rafart, remarca que els seus colpidors versos s’abeuren tant de la tradició catalana -principalment a l’òrbita de la figura de Joan Maragall, el gran poeta català de la Modernitat-, com de les majors creacions europees, principalment les que van del Romanticisme a l’Eexpressionisme, amb observacions on es detecten influències de Goethe o de Nietzsche. La poetessa ens diu que té com a autores de capçalera Gaspara Stampa (1523-1554) i Maria Àngels Anglada (1930-1999), que han estat també objectes d’un profitós estudi.
Membre del grup de poetes autoanomenats “Els Imparables”, l’autora sol ressaltar també la seva passió per l’Edat Mitjana i l’admiració per T.S. Eliot i Ezra Pound.
A la monografia s’hi reflecteix la seva exigència intel·lectual i artística, la seriositat, la humanitat, la profunditat. Perquè Susanna Rafart ens recorda que “un poema és el xoc entre la coherència intel·lectual pròpia i el desfici vital per entendre’ns” i “la poesia codifica tot allò que la inconsistència humana abandona amb el pas del temps”.
Poemari, en definitiva, escrit amb el seu estil propi, d’un to a vegades inquietant, ambigu o irònic, segons l’escriptora Lluïsa Julià (1958). Amb textos que no amaguen tampoc el compromís moral i artístic.
Cal remarcar, però, que per aprofitar al màxim els versos que hi trobarem no podem llegir Rafart amb la velocitat lectora normal. No t’hi pots acostar amb pressa i/o impaciència. Exigeix molt dels lectors per la seva riquesa de text, amb tonades d’hermetisme. A vegades per assaborir millor el seu cromatisme líric, el seu veritable art, ens cal aprofundir-lo amb una bona relectura si pot ser feta amb veu alta, per finalment aconseguir l’enriquiment humà i intel·lectual que comporta, colofó merescut després d’una lectura reposada, assaborida, serena i reflexionada, sempre fructífera i d’un intens gaudi literari.
Referències bibliogràfiques
- RAFART, Susanna. El saüc i la forja. Antologia 2001-2021 . Pagès Editors, Lleida, 2022.
- ARDOLINO, Francesco. “Pròleg: No trobareu al mapa un nom semblant”. A: Rafart, Susanna. El saüc i la forja. Antologia 2001-2021 . Pagès Editors, Lleida, 2022. Pàg. 7-20.
- PONS ALORDA, Jaume C. “Susanna Rafart i els molins de sang”. El Temps, 2 maig de 2023; pàg. 64-65.
- RAFART, Susanna. “Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge”. Angle editorial. Barcelona, 2006.
- ARBOIX, Adrià. “Felícia Fuster i el seu poemari: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils”. Emporion, 25 de maig de 2021. https://emporion.org/felicia-fuster/
Ser just és cosa d’homes justos,
per a la resta la justícia
és un dipòsit franc.
Amb una fulla d’afaitar
rasura el punt de llum
amb què ens commou la vida,
empetiteixin més les hores.
Atorga’t finalment el pas pregon del riu
i aprèn a sadollar-te en una esgarrifança.
Susanna Rafart (1962)
Cacera
Devoro amb la mudesa d’una ortiga
el dòcil animal de l’esperança.
L’engany del seu pelatge
em mou a ser-ne el caçador
servint-lo amb les paraules.
El prenc apregonat per fams antigues
i amb la tinta dibuixo els seus ulls,
que ja eren cecs.
Susanna Rafart (1962)
Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens en diuen res els homes a pagès. Pendents de la meteorologia i les subvencions, s’inclinen poc a recomanar un esforç que no han volgut transmetre als fills. De cavar, n’he après dels poetes: llevar-se enmig del son, obrir un forat al cor i mantenir l’opacitat dels mots sense trencar el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb fins a sentir-lo transparent.
Susanna Rafart (1962)
(…)
Dansen al port tots els decapitats,
són elegants i atents com si duguessin
robes sargides per les mans antigues.
Sostenen el seu gest en alt com si
l’hàbit dels olis a la pell els fessin
més nobles i distants. Només s’aturen
si per atzar fregaven el canell
dels seus companys. Llavors els rostres muden,
esbaten els seus braços i s’excusen
i ja no saben on anar. Quin temps
s’escau al món? Quin temps no passa en va?
Susanna Rafart (1962)
Senyor, no m’abandonis a l’amor
la teva llei és forta i se m’emporten,
entre esbarzers, els gossos de la por.
Jo no sé els mals que tants perills comporten.
Senyor, no m’abandonis a l’amor,
amb braços hi aniria fent de barca
vaixell fosc de jacints pel teu enyor
i no em sabria greu al front la marca.
Senyor, no m’abandonis a l’amor:
tinc mans que s’han fet flames de mirall,
no espero de la vida cap licor,
la seva seda no m’és embolcall.
Senyor, no m’abandonis a l’amor,
el cor serà jardí desfet de dàlies
i si és la teva voluntat favor
que esberli en el camí velles sandàlies.
Dona’m del tot el vi del meu valor,
que cap aurora no em desperti més
i siguin els teus ulls primer temor
i sigui el teu silenci el meu decés.
Susanna Rafart (1962)
Roda la sínia i no duu aigua,
l’herba s’hi atansa i la set no passa.
Qui se l’ha enduta que res no canta?
Els còdols pugen una muntanya
per enlairar-se, que no hi ha arbres;
la terra buida la seva entranya:
on era l’aigua, barca dels marbres?
Diuen que duia pena trenada,
mans capturades de ploranera:
al boscater a beure donava
boca de glaç de font enyorada:
no la volgué i en una galera
l’aigua fugí damunt la mar blava.
Susanna Rafart (1962)
