Felícia Fuster

i el seu poemari Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils

Els trenta-un poemes de Felícia Fuster em varen imantar sense retop

Maria Mercè Marçal (1952-1998)

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Felícia Fuster (Barcelona, 1921- Paris, 2012) poeta, traductora i artista plàstica, nascuda a la Barceloneta. La Institució de les Lletres Catalanes i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya celebren el 2021 com “any Felícia Fuster” en homenatge a l’autora i per donar a conèixer i recordar la seva meritòria tasca literària i artística. Lluïsa Julià (1982), doctora en filologia catalana i experta en la poeta, és la comissària de la seva obra escrita.

No creguis res
que en vers no entri

Segimon Serrallonga (1930-2002)


Aprofitant aquesta efemèride, Llibres del Segle recupera dins la col·lecció Balbec  el poemari amb què la poetessa es va donar a conèixer,
Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquest llibre va significar l’inici de la seva escriptura,  paradoxalment quan l’autora ja tenia 63 anys  i en feia més de trenta que vivia a Paris (s’hi va instal·lar l’any 1951, quan tenia 30 anys), i on hi feia la seva obra, apartada dels cercles culturals i literaris catalans. Fuster sempre va continuar en aquesta llunyania, la qual cosa la convertia en una outsider, remarca Lluïsa Julià. Allí desenvolupava  la seva creativitat i el seu compromís social, fugint dels focus d’atenció.

Ai de la terra que no honora els seus poetes

Virgili (70 aC-19 aC)

Amb aquest títol que comentem, l’autora va ser finalista del premi Carles Riba de 1983 (que va guanyar Valerià Pujol) però el llibre va impactar significativament Maria Mercè Marçal (1952-1998), que formava part del jurat, ja que hi va  veure una poeta desconeguda però apassionant, el naixement d’una veu literària diferent, un prodigi inesperat, un descobriment,i va ser a partir d’aleshores una de les seves principals avaladores, i amb qui finalment va mantenir una estreta amistat. Marçal li va escriure el pròleg del poemari editat el 1984 per Edicions Proa, en la mateixa col·lecció del recull guanyador. “Per sort, la seva poesia –precisament perquè ho és- ens arriba tard, però no pas a deshora”, hi  escrivia textualment Maria Mercè Marçal.

Un poema és la imatge exacta de la vida expressada en la seva veritat eterna

PB Shelley (1792-1822)

MEl poemari és un llibre que et deixa amb la boca oberta, remarca la periodista especialitzada Eva Vázquez (1968). Amb poemes d’amor i d’absència i també de mort. I amb constants referències al món de la infantesa, però sempre amb vitalisme i musicalitat. Una obra madura i arriscada. 

Fuster es troba interessada per “l’art i la llengua” i Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i Miquel Martí i Pol (1929-2003) són dos dels poetes de referència. Amb Martí i Pol va mantenir-hi amistat i ell definia l’obra fusteriana de “lírica intensa, profundament treballada, arriscada i tot”,  ens  recorda Julià. També és present en la seva poesia el vitalisme de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Una mirada honesta pot desarmar
una muntanya d’espases

Daigu Ryokan (1758-1831)

L’any 1987 va guanyar  el premi Estellés per I encara. Mentrestant, des de París, la poeta traduïa Marguerite Yourcenar (1903-1987)  i els poetes japonesos contemporanis, arran d’un viatge al Japó el 1985. Des d’aleshores es va interessar per la cultura japonesa i en va conèixer la llengua, la cultura i el país. És autora amb Naoyuki Sawada de Poesia japonesa contemporània (1988) una remarcable antologia de quaranta-nou poetes nipons dels segle XX. 

Era una persona  enriolada, activa, i vivaç, segons Marçal, amb una tenacitat i exigència poc comunes. Com Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)  o Montserrat Abelló (1918-2014), Felícia Fuster forma part de la generació que la Guerra Civil va deixar a la intempèrie i obligà a prendre decisions importants, remarca Lluïsa Julià. Cal recordar que l’any 1939 tenia 18 anys. 

En el desert invento dromedaris
fets de llum perquè et portin

Felícia Fuster (1921-2012)

També va mantenir relació artística amb Josep Palau i Fabre (1917-2008) i amb Albert Ràfols-Casamada (1923-2009). Dona compromesa amb els joves, els drets de les dones i la llengua, per defensar aquests valors va crear l’any 2005 la fundació que porta el seu nom. La seva dimensió humanista i compromesa amb la societat eren una característica seva. 

Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils és un bon exemple per començar a conèixer i posar de manifest la vigència de l’obra de Felícia Fuster, que com diu Lluïsa Julià, és una veu clàssica i moderna alhora. Una veu potent i original. I podríem afegir-hi sense dubtar-ne, una veu poètica personalíssima, càlida, màgica i imprescindible.

Referències bibliogràfiques

  1. FUSTER, Felícia. Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Llibres del Segle. Col·lecció Balbec, 2021.
  2. VAZQUEZ, Eva. “Felícia Fuster, darrere el secret”. El Punt Avui 5 d’abril de 2021, pàg. 31.

 

Cançó  per a ningú

No ploris al matí
per un sol de disfressa,
no ploris en la nit
si la lluna et clivella,
que en el cor sempre hi ha
grana per a una altra herba.

No ploris al matí                                                                                                                          quan plogui la tristesa,                                                                                                      obre’t de dalt a baix
igual que una finestra
i deixa passar el vent,
el vent tot ho asseca.

No ploris al matí
ni amb el mar ni amb les vespres
que et canten mur endins

els teus murs sense reixes.
Si plores un sol cop,
després ploraràs sempre.

No ploris al matí,
la vida és una festa
per on et cal anar
amb vestit de diumenge,
el cor arrecerat
dins d’una fortalesa.

I si un dia hi vas nu
o amb regust de setembre,
en tornaràs plorant
de matí, tarda i vespre.
No ploris al matí
ni a la nit, ni ja cendra.

Felícia Fuster (1921-2012)

 

Llegidora 
d’absències i naufragis,
secreta com els límits que s’ignoren,
poma de sol tendríssima dins l’ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.
Però
no sé què sóc, ni si em deformo 
dintre el mirall que em gronxa,
ni si m’esquinçaré per una rosa
morta, o beuré l’aigua trista 
del teu mirar trenat.
Porto
per passar les fronteres
les arrugues del temps i no tinc plomes
a la veu ni cap tinta que esborri
ni guants de malefici ni brúixoles
perverses per a desviar
vides.
Em sé llunyana dels foratges
que busquen els secrets i els crits
de les hores lluents. 
Jo vinc només per oferir-te 
amb el silenci tens
el jardí 
càlid dels meus braços.

Felícia Fuster (1921-2012)