La Bisbal, 14 de maig de 2021
Dolors,
quan una amiga teva torroellenca, de qui no cal dir-ne el nom i que per això et costarà endevinar qui és, perquè de torroellenques que no siguin amigues teves n’hi deu haver ben poques, em va proposar escriure’t una carta, vaig dir que sí de seguida per dues raons. Una, que en podríem dir de grup o col·lectiva, és que estaria bé que un bisbalenc et portés la solidaritat i suport per a la teva lluita i empresonament que des de la Bisbal sentim nostra. L’altra és més personal, encara que crec que mostra una mica alguns dels lligams establerts entre Torroella i la Bisbal. M’estendré una mica en l’explicació. Jo diria que no he parlat mai amb tu, atzars de la vida, però hauríem pogut fer-ho moltes vegades. Veuràs: anava a una escola bisbalenca, l’Acadèmia, que tenia relacions amb una de torroellenca, Acadèmia també, privades -no eren religioses sinó modestes escoles on poder escapar una mica de certs alliçonaments propis de l’època- i que per Sant Tomàs d’Aquino organitzaven conjuntament la festa dels estudiants, un any a Torroella i el següent a la Bisbal. Amb tu, que ets quatre anys més jove, no hi devíem coincidir, crec. Més tard, a l’adolescència, des de la Bisbal, molta jovenalla es desplaçava com podia a l’Estartit i des de Torroella, lògicament, encara més. I el jovent bisbalenc i torroellenc, segons les modes i el moment, anaven a balls, discoteques, festes al poble veí. I la meva colla collava -m’agrada aquesta paraula- amb una de Torroella. I sé que hi tenies i hi tens gent de la teva colla. Oblidats ja casi els pecats de joventut, em trobo fent de professor a l’institut de Torroella. Amb 25 anys fent-hi classe, hi he conegut moltíssima gent: alumnes, pares, companys de professió de Torroella… Un piló. Què t’he d’explicar a tu, que també has pencat en aquesta professió. I finalment les paral·leles s’acosten: molts noms es perden a la memòria, però com que ara em continuo relacionant amb torroellencs també jubilats -la jubilació és un estadi molt interessant que té la pega dels anys que triga a arribar-s’hi i els que portes a sobre- em recorden que per les aules on vaig fer classe vaig tenir un alumne. Un bon alumne, discret, educat, d’enginy subtil, pencaire quan calia, anomenat Pau, que ja deus endevinar de qui parlo.
Ja veus que, a més de les raons polítiques, tinc/tenim, jo i bisbalencs, motius de veïnatge, de comarca, de vivències juvenils, lúdiques, professionals, reivindicatives … per lamentar que hagis de tornar a Torroella en imaginació des la teva cel·la.
Que aviat finalitzi aquest malson i la gent de bona fe de Torroella, la Bisbal i comarca et pugui veure pels carrers lliure, i els que s’atreveixin (a vegades costa; som molt respectuosos els catalans) se t’acostin a abraçar-te.
I per acabar, perquè revisquis Torroella amb un somriure o riguis com jo he fet -què carall!- et copio un article que va sortir al setmanari El Be Negre en època de la República -que bé que sona aquesta paraula: república: res pública: la cosa o assumptes públics – en què es feia una paròdia de l’estil de Josep Pla amb una «pintura de Torroella!». El text és de 1932 i l’he transcrit amb l’ortografia del moment. Espero que mentre el llegeixis desapareguin els barrots i volis fins a Torroella amb una rialla.
PARÒDIES D’’’EL BE’’
Pintura de Torroella
Per Josep Pla
EI meu avi, que era un home obert, amb un cor corn una casa de pagès, de vegades em prenia a donar un tomb pels afores de Torroella. I bé; què voleu? A mi Torroella sempre m’ha agradat. Les hortes tenen un color de merda d’oca treballat, els ocells xarrupen dins els recs d’aigua fresca, les mosques guarneixen la cua d’una ase, el paller s’infla amb pedanteria, el sol fa petar la becaina de la posta darrera el mugró d’una muntanya rogenca i aspra. Us topeu amb les dones que vénen del camp amb una cassola plena de grans d’arròs arrapada a les anques i cantant una cançó d’una manera vaga:
Mentre anava caminant
el gos li anava darrera
mentre anava caminant,
tral·la, tral·lera…
Es veu el Ter, el pescador de truites extàtic, amb els peus plens de durícies, el perdiguer al costat amb les orelles esmolades. De vegades, del darrera un camp d’userda, us arriba el bombolleig gras d’un doll d’aigua fresca omplint un safaretx diminut de color de sulfat de coure. Ah, la delícia de les tardes de Torroella!…
Si us estireu sota l’ombra d’un arbre veureu que us ve son. Quan ja teniu la son ben agafada us arriben els roncs. I llavors dormiu. Entretant el paisatge es va desinflant, els préssecs suquegen de felicitat i el cel es torna de color de pasta dentifrícia. Passen un vol d’orenetes amb una lluminosa taca blanca damunt del pit, mentre el campanar deixa caure, aplomades, cinc campanades. I bé; són les cinc de la tarda.
De darrera una persiana vagament descolorida sentiu les notes d’una tenora que mastega Pep Ventura com aquells mariners de Palafrugell quan masteguen tabac. La gent de Torroella té un ull de perdiu, una rialla franca i un cor d’oriol. Els botiguers us miren pel darrera els vidres dels aparadors d’una manera goluda i fins i tot sensual. No sabeu d’on us arriba una gran alenada de fresca que ho fa tremolar tot, que posa una mica de pell de gallina a totes les fulles dels arbres. S’encenen els primers fanals. De la barberia en surt una cornamusa de conversa perfumada de quina de poc preu.
El moviment creix, a l’església toquen a rosari, el poble comença a fer olor de llet acabada de munyir i de ravenisses. Passen uns guàrdia-civils amb els grans bigotis teatrals. Caminant caminant arribeu a la plaça. L’església respira baf de pergamí consumit i d’encens de l’últim funeral. De vegades tot fumant un cigarret mig acluqueu els ulls. Llavors sentiu: el xerricar d’unes sabates d’un senyor que com tots els rics de poble té una mala fama que fa esparverar, la veu metàl·lica i esquerdada de l’aparell de ràdio del cafè, el miolar d’una criatura, sis renecs d’un color de sang de bou… Passa la llevadora. Un esmolet, dues cantonades més avall, fa xisclar un ferro rebregat.
Ai, carall de Torroella! …
Josep Pla
Meanwood-Leeds, 1932.
El Be Negre, setmanari satíric.
Barcelona, 16 d’agost de 1932
Una abraçada. Fins ben aviat.
Marià Sais