El naixement del feixisme

Boris Pahor  és un escriptor italià en llengua eslovena. Va néixer a  Trieste el 1913 i té, per tant, 108 anys. Era fill de pares eslovens, i  quan va venir al món la bella ciutat adriàtica de Trieste era la població eslovena més gran. Passà a formar part del regne d’Itàlia després de la fi de la Gran Guerra, com altres petits territoris on no es parlava italià (el Trentino i la península d’Ístria). Itàlia bé havia de treure un benefici territorial de l’esforç bèl·lic dut a terme durant la conflagració. Un benefici que, d’altra banda,  no era suficient per als feixistes i que explotaren políticament parlant de “victòria mutilada”.

A Trieste, Boris Pahor va ser testimoni del naixement i ascens  del feixisme, que aviat esdevindria una epidèmia política. Quan només tenia set anys, Pahor presencià un fet que mai més se li esborrà de la memòria: l’incendi del Narodni Dom, el casal nacional eslovè de la seva ciutat natal, el 13 de juliol de 1920. En aquell bell immoble modernista situat al rovell de l’ou de la ciutat, hi havia una biblioteca, un gimnàs, un teatre, una escola de música, una impremta, un cafè, dos restaurants… L’incendi no fou accidental. El provocaren els feixistes, els homes que vestien camises negres, es cobrien el cap amb fesos també negres, i que a vegades  duien fins i tot un punyal a la cintura. Els incendiaris ni tan sols no permeteren que els bombers s’acostessin a l’edifici per apagar les flames. Benito Mussolini, que encara no havia ocupat el poder – ho va fer dos anys després, l’octubre de 1922 –  qualificà aquella destrucció com el “capolavoro del fascismo trientino”. O sigui, l’obra mestra del feixisme triestrí. 

Benito Mussolini

L’any passat, Edicions del Periscopi publicà un recull de narracions de Boris Pahor sota el títol La pira al port. Són relats escrits al llarg de la llarga vida de l’autor. Alguns fan referència a l’estada de Boris Pahor en un camp de concentració del III Reich, on fou enviat per la Gestapo per les seves activitats antifeixistes durant la segona guerra mundial. Però la major part de les narracions parlen de la infància i de l’adolescència de Pahor a Trieste, i els personatges principals són nens i nenes que porten noms eslovens, que es diuen Branko, Evka, Danilo, Olgigo… , als quals els costa molt parlar italià, la llengua que els imposen a l’escola. L’eslovè és una llengua eslava, l’italià, llatina. Quan han de fer una redacció, se’n veuen un bull. Els qui gosen parlar en eslovè a l’aula o al pati s’exposen a severs càstigs físics, com explica Pahor en una de les seves narracions. 

La política lingüística del feixisme fou d’assimilació: lluita contra les llengües minoritàries i els dialectes. Els territoris més afectats per aquesta política foren els incorporats a Itàlia després de la Gran Guerra, en els quals es parlaven llengües eslaves i germàniques. Però els feixistes no es conformaren a perseguir les llengües minoritàries; també italianitzaren noms, cognoms i topònims, com feren a Espanya poc després els franquistes. En un dels relats de La pira al port, Pahor explica amb quina severitat els mestres castiguen els escolars que parlaven eslovè a classe o al pati. La política lingüística del feixisme també afectà els italians que parlaven sard, català (a l’Alguer), francès (a la vall d’Aosta) i italoalbanès. Malauradament, el lema “Un imperi, una llengua” ens és ben conegut. També en fórem víctimes. 

En la narració més llarga del llibre de Boris Pahor, La pira al port – títol transferit al conjunt de relats – una compungida mestra ensenya als minyons les estacions de l’any. Fa poc que els feixistes han destruït el casal nacional eslovè de Trieste. En acabar la breu explicació la mestra pregunta a la classe. “Què ve després de l’hivern?”. “La primavera!”, responen tots a l’uníson. Però, és clar, els escolars són massa petits per entendre el missatge d’esperança que amaga la pregunta.

Actualment, un mínim de  80.000 eslovens viuen al nord-est d’Itàlia. La llei protegeix la seva cultura i la seva llengua. A Trieste s’hi publica un diari en eslovè. Boris Pahor, que de petit no entenia ni una paraula d’italià, esdevingué professor de literatura italiana en el batxillerat eslovè de la seva ciutat natal. Naturalment, li hauria agradat que el seu acostament a la llengua del Dant hagués estat voluntari, fruit de la seva curiositat, i no imposat.  Això, és clar, també ha passat a altres llocs d’Europa. 

Boris Pahor va ser testimoni del naixement del feixisme  i morirà quan aquesta epidèmia política encara és ben viva. El feixisme és com l’Hidra de Lerna, els monstre marí de la mitologia grega. A Espanya es camuflà quan morí Franco, però ha ressorgit amb empenta. Pahor, altrament, és l’últim supervivent important de l’Holocaust. Tot un personatge, doncs.