Que les aplicacions de la tecnologia ens faciliten la vida quotidiana és inqüestionable, però també s’ha de reconèixer que ens han acostumat que ens ho donin quasi tot fet, i a posar el mínim d’esforç intel·lectual i físic per aconseguir les coses on aquesta interactua -suposo que d’això es tracta. Les persones, cada vegada, depenem més de l’electrònica, dels automatismes i de la tecnologia en general, en moltes ocasions, el peatge que hem de pagar és oblidar la manera de fer les coses manualment i pensant, tal com ens van ensenyar.
Estem entrant a passos de gegant en una altra era, i està clar que amb els anys, la dependència creixerà en la mateixa mesura que anirà minvant la nostra activitat intel·lectual o manual; a més tecnologia, el cervell cada vegada tindrà menys necessitat de pensar, i bona part de la seva activitat quedarà limitada a aprendre el funcionament de l’enginy de torn, a saber buscar-hi la informació, o a seguir les seves instruccions; les mans complementaran la seva tasca, com un mecanisme que activarà tot allò que no es pugui fer amb la veu.
El primer exemple que se m’ha ocorregut és el del món de l’automoció. Els conductors ja no han de planificar la ruta, s’han de limitar a seguir les instruccions del GPS; una pantalla i una veu, amb l’ajuda d’una bona quantitat de càmeres i sensors, van indicant pas a pas la ruta i les incidències del viatge fins que arribem a destí. Si és un vehicle modern aparcarà sol al lloc escollit, sense que el conductor hagi d’intervenir. La conducció, molt més còmoda i relaxada, fa que ens oblidem de fer atenció als senyals o de buscar cap tipus de referència com fèiem abans. Si alguna vegada hem de fer algun trajecte sense aquestes ajudes, notarem la dependència que generen aquests aparells. Però avancem amb tanta rapidesa, que ja estan en fase experimental els vehicles que no necessitaran de conductor; una vegada programat el destí, ell conduirà, escollirà la ruta més eficient i ens anirà explicant les incidències del viatge, mentre nosaltres, còmodament asseguts, llegirem el diari, treballarem, o ens distraurem utilitzant els sistemes electrònics que portarà incorporats.
Entre els aparells electrònics més populars, podem agafar com a exemple el de les petites calculadores. Algú que no tingui relació directa amb les matemàtiques, i faci temps que va deixar l’escola, s’atreviria a resoldre amb èxit una simple arrel quadrada de cinc o sis xifres? Si us plantegessin aquesta pregunta, segurament molts respondríeu que no -jo entre ells; d’altres, actuant amb més lògica, preguntarien per què ho havien de fer, si tenim a l’abast tota classe d’enginys, o el mateix mòbil, que resolen en un instant i amb exactitud les més complicades operacions matemàtiques? Les facilitats que dona la tecnologia, i la dependència que crea, ens fa oblidar o prescindir d’allò més bàsic i elemental que vam aprendre.
El telèfon mòbil, aquest minúscul aparell amb tantes aplicacions que ho pot resoldre quasi tot, ha esdevingut per a moltes persones un element quasi tan imprescindible com qualsevol part no vital del seu cos; de fet, molts el consideren com una extensió d’ell mateix. He sentit comentaris sobre això que il·lustren com pot arribar a ser d’imprescindible un mòbil; un d’ells, possiblement el més agosarat, deia que sense el mòbil no era persona. Sens dubte, és l’aparell que més dependència genera, una dependència que, per acostumada, sol passar inadvertida.
Però això tan sols acaba de començar, la tecnologia i el que ens depari la constant inventiva de l’ésser humà serà el que en un futur no gaire llunyà regirà en quasi tots els àmbits, i determinarà el comportament o la vida de les persones. Tant de bo que en aquest futur la dependència es moderi i la inestimable ajuda de les màquines no ens privi de seguir exercitant el sa exercici de pensar.
