Acabada la Guerra Civil, la repressió dels vencedors sobre els vençuts va originar algunes actuacions que semblarien de comèdia si no fos per les tragèdies que van comportar. És el cas dels tres estrambòtics consells de guerra instruïts contra Salvi Jaime i Pasqual Jaime, dos germans d’ètnia gitana, sense residència fixa, a qui l’esclat de la Guerra Civil va sorprendre a Torroella. Acusats d’adhesió a la rebel·lió, al final les sentències van ser duríssimes. En aquest article escriuré els seus noms en castellà -Salvio, Pascual- tal com figuren als documents.
Salvio Jaime Villalta, el Gitano, nat l’any 1905 a Les Franqueses del Vallès, casat, jornaler sense feina fixa, residia a Torroella el juliol de 1936. Era alt i ros, ulls blaus, caràcter desmesurat i baladrer. Analfabet. Els primers dies de la revolta va entrar al servei del Comitè antifeixista per efectuar controls armat. Va marxar al front amb la primera columna de milicians voluntaris, i al cap d’uns mesos va tornar. Però, el maig del 1938, van mobilitzar la seva lleva, va lluitar a diversos punts de Catalunya i, el gener de 1939, va caure presoner i el van internar al camp de concentració d’Orduña (País Basc).
El 9 de febrer de 1939 comença el joc dels disbarats. La comissió classificadora de presoners de Deusto (País Basc) demana informació a Torroella sobre “Salvio Jaume Villalta”, equivocant el cognom (Jaume per Jaime). El jefe de Falange de Torroella i el sergent de la Guardia Civil no s’adonen de l’error i informen sobre “Salvio Jaume”; tots dos diuen més o menys el mateix: “mala conducta; ideologia d’esquerres; milicià; destructor d’esglésies; voluntari a l’exèrcit roig; va a casa de Carme Ferrer, on està refugiat el rector de la Parròquia, per afusellar-lo, fet que no se sap si va fer l’acusat, però sí que va aparèixer mort als afores de Colomers”. Insinuen doncs, frívolament, una acusació d’assassinat. (És de justícia destacar que, en el seu informe, l’alcalde doctor Molinas considera que Salvio Jaime (no diu Jaume), “de família dels anomenats bohemis”, no significa cap perill per al Glorioso Movimiento Nacional). L’octubre de 1939, el jutge militar de Girona rep la documentació sobre “Salvio Jaume” i comença la instrucció de Judici sumaríssim (2214), tot reclamant informes a Torroella. Ara hi ha un nou alcalde i un nou jefe local de Falange, els quals també cauen en l’error i emeten informes sobre la mala conducta i perillositat de “Salvio Jaume”.
Però l’autèntic Salvio Jaime és presoner a Bilbao i, per això, el jutge militar de la presó demana informació a Torroella i, aquell mateix octubre de 1939, l’alcalde, el jefe de Falange, el sergent de la Guàrdia Civil, tornen a enviar informes en termes semblants als que havien emès feia ben poc sobre “Salvio Jaume”. El gener de 1940 el jutge de Bilbao s’inhibeix a favor de l’Auditor de Girona, el qual, al març, eleva la causa a Judici sumaríssim (2734). I arriben altre cop informes de l’Ajuntament de Torroella, de la Falange local i de la Guàrdia Civil, acompanyats de declaracions de testimonis, sempre amb continguts similars als anteriors.
Aviat, el març de 1940, es crea un nou embolic, amb la detenció d’un germà de Salvio. Es tracta de Pascual Jaime Villalta, el Gitano, nat l’any 1908 a Campdevànol, casat, parracaire, sense residència fixa. Analfabet. Informes de l’alcalde, del jefe de Falange i del sergent de la Guàrdia Civil de Torroella l’acusen que, en esclatar la guerra, va patrullar armat i va detenir persones que l’endemà van aparèixer assassinades; dos testimonis confirmen les acusacions. És lliurat a l’Auditor de Girona, el qual passa la documentació al jutge militar perquè instrueixi Judici sumaríssim d’urgència (2949). Pascual Jaime declara que el juliol de 1936 ell residia a Palamós, però segons l’informe de la Guàrdia Civil de Torroella, “quan va esclatar la guerra era en aquesta població; es va posar a les ordres del Comitè; perseguia persones de dretes, les tancava a l’església, on apareixien assassinades; patrullava amb arma llarga per la comarca; va anar voluntari al front roig”.
Ja tenim tres Judicis sumaríssims en marxa: el núm. 2214, d’octubre de 1939, contra “Salvio Jaume”; el núm. 2734, de gener de 1940, contra Salvio Jaime; i el núm. 2949, d’abril de 1940, contra Pascual Jaime.
Part del garbuix es resol quan, el 27 de maig de 1940, el jutge militar de Girona s’adona que hi ha dos procediments sumaríssims contra dues persones, “Salvio Jaume” i Salvio Jaime, que sembla que només poden ser una, i l’Auditor de Girona decideix acumular tota la documentació en un sol procés, el 2734.
Seria molt fatigós exposar el desenvolupament dels dos Judicis que seguien oberts contra els dos germans. El cas és que varen anar passant mesos, va haver-hi canvis de jutges, es van anar citant testimonis. I al cap de dos anys (dos anys!) va aparèixer l’ombra d’un dubte: no s’estaria pas jutjant un germà, pels delictes de l’altre? A més, Pascual Jaime declarava que en esclatar la guerra ell vivia a Palamós… Tot plegat, un bon embull. Per això, el 8 d’abril de 1942, l’Auditor de Guerra de Girona ordena que es practiquin les diligències següents:
1) que es demani informació a les autoritats de Palamós.
2) que per evitar confusions, en haver-hi un germà, les autoritats de Torroella comuniquin el nom d’aquest i on para, fent constar de forma terminant si tots els fets delictius que citen són imputables a Pascual Jaime.
3) que declarin els familiars dels capellans assassinats, per aclarir si hi va participar Pascual Jaime.
Les autoritats de Palamós van contestar que desconeixien qui era Pascual Jaime. Les de Torroella van emetre informes que deixaven poc clar el seu coneixement de l’acusat, i alguns van admetre que potser s’havien confós. Ni la senyora Carme Ferrer (que havia donat refugi a mossèn Narcís Camps), ni la seva criada, ni Ramon Ors (que havia amagat a mossèn Josep Serra), ni els familiars dels capellans, no van poder identificar el seu possible assassí, només van suggerir que Salvio els podria haver detingut. Van desfilar, a més, molts altres testimonis, només alguns deien que coneixien a tots dos germans i asseguraven que Salvio tenia un caràcter sanguinari, però Pascual no. D’altra banda, la transcripció als documents dels noms dels capellans era demencial: mossèn Josep Oriol, Josep, Oriol, Narcís, Marsis, Armengol…
En definitiva, per dur a terme els consells de guerra contra dos obscurs germans rodamons analfabets, van caldre anys, amb informes de les successives autoritats i testimoni d’una vintena de torroellencs de totes les classes socials. El de Salvio Jaime es va allargar des de començaments de 1939 fins a mitjans de 1942, tres anys i mig; i la sentència va ser pena de mort, que es va commutar per trenta anys de reclusió major. El de Pascual Jaime es va iniciar el març de 1940 i va durar fins al maig de 1943, més de tres anys; i en aquest cas, la condemna va ser “només” de quinze anys de reclusió menor.
