El Mas Ral, vestigis d’un aflorament volcànic i un antic forn de rajols

L’antic corral del Mas Ral és una construcció annexada al costat de llevant de la masia. Disposa d’un pati petit delimitat en part per parets, que probablement són unes de les menys nobles de tot el conjunt. Malgrat ésser murs de pedra, hi destaca una presència notable de rocs de color fosc amb alvèols i de trossos de peces de terra cuita (maons, rajols i teules). Són materials que segurament procedeixen d’espais propers, que s’han utilitzat per completar la construcció. Ens recorden l’existència, no fa tants anys, de dos elements singulars situats prop del mas, a la banda de migjorn, un aflorament volcànic i un forn de rajols. Malauradament, en l’actualitat en resten pocs vestigis, degut a intervencions que no van vetllar per la seva conservació.

Detall de la paret del costat de llevant del corral.

 

Emplaçament de l’aflorament volcànic i el forn de rajols. ©Mapa: Visor Agroforestal i3 – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

L’aflorament volcànic, que està format per les possibles restes d’una xemeneia d’un antic con desaparegut, va ésser citat per primera vegada el 1932 (San Miguel i Solé, 1932). Es troba situat a uns 25 m al sud de la masia, davant del pou i al costat de ponent del camí. La descripció que es realitza indica que és de mides petites, amb una longitud de cinc metres i una amplada propera a tres. Estaria entre els afloraments més antics de les comarques gironines, que van tenir el seu origen en el Miocè superior (finals del Terciari), fa entre 6 i 10 milions d’anys, després de l’aixecament dels Pirineus. Són, juntament amb el volcà de l’Aixart de la Conca, situat al sud de l’antiga base Loran de l’Estartit, les úniques restes de vulcanisme que es troben en l’àmbit del massís del Montgrí. En l’actualitat és difícil encertar l’emplaçament de l’aflorament, si no és per la presència d’algunes roques efusives fosques, probablement basàltiques, en l’olivar contigu al pou. A l’indret s’hi han aportat sediments i les restes de l’antiga caseta de peons d’obres públiques que hi havia a l’inici de la carretera de les Dunes, que han fet desaparèixer pràcticament el jaciment.

La informació disponible indica que l’aflorament volcànic es trobaria al sud del mas, al davant del pou.

Diversos escrits del segle XIX fan referència a l’existència d’un forn de rajols al Mas Ral. Se’n fa menció en el registre de la propietat del mas, mentre aquest formava part del patrimoni de Robert de Robert i Surís (marquès de Robert). La informació disponible permet intuir que estava integrat en el marge situat al sud del pou, a prop del camí que porta a la casa. Els actuals propietaris encara ara anomenen l’indret Camp de la Rajoleria. Si es fa una observació detallada d’aquest marge s’intueixen indicis d’una estructura de pedra, que és possible que estigués relacionada amb l’antic forn. A més, al terreny que l’envolta, es troben amb facilitat restes del material que amb molta probabilitat s’hi va fabricar. 

Marge situat a migjorn del mas, amb una paret de pedra i rajols, en l’emplaçament on podia haver estat l’antic forn de rajols.

Segurament es tractava d’una instal·lació senzilla, que permetia coure amb llenya peces de fang elaborades a mà. Les dues parts principals d’aquests forns eren la cambra per fer foc, situada a un nivell inferior, i la de cocció, on es col·locava el material que s’havia de coure. Estaven separades per una graella amb unes xemeneies que permetien la seva connexió.

La matèria primera per la fabricació de les peces d’obra era l’argila que, segons apunten algunes fonts orals, s’extreia d’una parcel·la de la mateixa heretat anomenada Camp dels oms o la Terrera, situada on avui hi ha el mas del mateix nom. De fet, amb la denominació de terrer o terrera es coneixen els llocs on s’extreu material per la indústria terrissera. La terra de textura més argilosa s’arrencava amb un magall, un tràmec o una pala i es transportava amb un carretó o un carro. Abans de la cocció, l’argila es barrejava amb aigua per obtenir el fang que, mitjançant uns motllos, permetia confeccionar les diferents peces. Un cop seques, es coïen aproximadament a uns 900 o 1000°C, durant uns pocs dies.  

El Mas la Terrera està situat en una parcel·la, abans erma, que era coneguda com el Camp dels oms o la Terrera.

Sabem que el forn va tenir activitat com mínim entre els anys 30 i 60 del segle XIX. Llavors el mas estava integrat dins el patrimoni dels Carles, essent propietaris Narcís de Carles O’Doyle i, a partir del 1839, el seu fill Joaquim de Carles de Mendoza. Els administradors de les seves propietats foren Josep Devant Tapis i, des del 1854, el seu fill Joan Devant Planas. A partir dels llibres de comptabilitat que van escriure aquests darrers es coneixen algunes de les recaptacions monetàries procedents de l’activitat del forn d’obra. Al principi es cobrava una quantitat fixa per fornada, mentre que a partir del 1843 es feia en funció de la quantitat de material. Els ingressos variaven molt depenent de l’any, si bé els més elevats són del 1841 (Bosch, 2018). L’obra fabricada permetia mantenir i ampliar els masos del patrimoni dels Carles, que en aquell moment al municipi de Torroella de Montgrí, a més del Mas Ral, eren el Mas Pinell, el Mas de la Closa Pagesa, el Mas d’en Puig, el Mas Figueras i la Torre Bagura. Així mateix, el 1852, s’anota que es deixa en dipòsit material (rajols senzills i dobles) per emprar-los en el mateix forn, en l’habitació del rajoler i la seva família.

No es coneix amb exactitud quan es va acabar l’activitat de la rajoleria. Es va enderrocar a finals del segle XIX o inicis del XX, mentre estaven de masovers al mas el matrimoni format per Josep Blanch Pujol i Àngela Pons Grau. El seu besnet, Josep Riera Torrent, recorda el relat dels fets que van tenir lloc. En aquell moment, passava pel mas gent humil que es dirigia cap a l’Estartit per pescar amb el mètode de tirar l’art, la qual a vegades es refugiava al forn. Els masovers van trobar a faltar part de l’aviram. Un dia, l’Àngela, mentre cosia, va observar com una gallina era arrastrada cap a la rajoleria. Resulta que havia quedat enganxada a un ham que havien tirat alguns dels pescadors que s’hi allotjaven per a poder-la atrapar. Per evitar aquests robatoris, van tirar a terra tot el que quedava de la vella instal·lació.    

Bibliografia

BOSCH Mònica, La formació d’una classe dirigent (1790-1850). Els Carles en la societat gironina, tesi doctoral, Universitat de Girona, 2018.

SAN MIGUEL M. i L. SOLÉ, ‘Nota geológica sobre el macizo cretácico de Torroella de Montgrí’, Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Número 32 (1932), p. 243-260.

 

Article de: Joan Serra Gironella i Jaume Sureda Bach
Membres de l’Associació de Masos de Torroella de Montgrí i l’Estartit (AMTE)