Quan es produí el cop d’estat del 19 de juliol de 1936, Antoni Benaiges exercia de mestre a Bañuelos de Bureba, un poble de mala mort de la província de Burgos. L’escola d’aquell racó de món, ubicada en un vell edifici de pedra de dues plantes, feia pena. L’aula era petita, humida, sòrdida, i amb prou feines hi havia mobiliari. La majoria de les escoles rurals d’Espanya si fa no fa eren com aquella quan es proclamà la II República l’any 1931. Per això una de les primeres tasques del nou govern fou endegar un ambiciós programa de construcció d’escoles rurals. “La escuela pública debe ser el escudo de la República”, va dir Manuel Azaña. A Catalunya, el govern autonòmic volia que mestres i alumnes fossin els primers ciutadans del país. Els nous dirigents polítics creien que una bona formació escolar asseguraria la pervivència dels ideals republicans.
En cinc anys, a Espanya es van construir més escoles de les que s’havien aixecat en els cinquanta anys anteriors. Sobretot quan va estar en mans de les esquerres, el govern republicà va fer un gran esforç per estendre l’ensenyament. En el camp de l’alfabetització i de la cultura, quelcom semblant ha succeït en altres països quan les esquerres han governat. A Xile, posem per cas, durant els dos anys i mig del govern presidit per Salvador Allende, es van produir i distribuir més llibres que en els cent-seixanta anys anteriors de la història xilena. Als governs de dretes no els agrada gaire participar en croades culturals, i no cal explicar per què.
Antoni Benaiges arribà a Bañuelos de Bureba el 1935, durant el Bienni Negre, quan el govern de la II República estava en mans de la dreta, que havia guanyat les eleccions del 1933. Benaiges era un mestre jove i entusiasta, amb idees noves que va posar en pràctica en aquella escola rural castellana. Benaiges era un promotor de les anomenades “tècniques Freinet”, defensades pel pedagog francès Célestin Freinet i aplicades amb èxit a diversos països i a les quals l’actual sistema educatiu deu molt. Segons ell, els mestres, entre altres coses, han d’ajudar a fer dels alumnes individus lliures, han de potenciar la seva capacitat creadora i promoure la cooperació entre els alumnes, els han d’inculcar valors, no han d’aplicar càstigs físics, i això és el que feia Benaiges en aquella escola tot i que molts pares, membres d’una societat molt conservadora, ho veien amb mals ulls. De fet, la majoria eren partidaris dels mètodes tradicionals d’ensenyament. De “la letra con sangre entra”, ras i curt.
Antoni Benaiges va arribar a aquell poble castellà amb un aparell que fascinà els seus alumnes: una senzilla impremta portàtil, amb la qual aquells nois i noies editaven quaderns amb dibuixos i textos fets per ells i que intercanviaven amb altres escoles d’Espanya i de més enllà. L’ús escolar d’aquesta impremta era un dels pilars de la tècnica pedagògica Freinet. Benaiges no aplicava càstigs físics, com feia l’anterior mestre, el capellà del poble. I, d’altra banda, essent com era un mestre d’una escola laica, el primer que va fer va ser treure el crucifix que presidia l’aula. Els articles que publicava Benaiges en un periòdic d’esquerres no agradaven a molts veïns. Però els seus mètodes pedagògics donaven uns excel·lents resultats.
Un dia Antoni Benaiges va parlar als seus alumnes del mar, i fou llavors que es va assabentar que ells no havien vist mai la infinita planura blava. Ara tothom sap què és el mar i la immensa majoria de la gent l’ha vist moltes vegades. Però l’any 1935, com havia ocorregut durant segles i segles, succeïa tot el contrari. Antoni Benaiges, que era de Mont-roig del Camp, prop de la costa tarragonina, coneixia el mar i creia que els seus alumnes també havien d’experimentar el plaer de veure’l.
Aquell mestre entusiasta va prometre als seus alumnes que quan acabés el curs els duria a veure el Mediterrani. Com que les promeses s’han de complir, Benaiges va fer mans i mànigues per aconseguir el permís dels pares. No fou fàcil, va haver de vèncer moltes resistències. Al final, Benaiges aconseguí el seu propòsit. Però llavors esclatà el cop d’estat del 19 de juliol – allò sí que fou un cop d’estat de debò- i un escamot de falangistes apallissà el mestre, se l’endugué del poble i l’executà sota l’acusació de ser un antipatriota, un ateu i un comunista. L’alcalde, el capellà i la resta dels veïns ratificaren l’acusació.
La pel·lícula El mestre que va prometre el mar, estrenada fa pocs mesos, narra tot això i altres coses. És una de les millors pel·lícules sobre els mesos anteriors a l’esclat de la guerra civil espanyola que s’han rodat. Al film no hi ha cap escena bèl·lica; només hi sona un tret, el de la pistola del falangista fatxenda que posa fi a la curta i fructífera vida d’Antoni Benaiges.
No és fàcil explicar què es el mar a les persones que no l’han vist. En aquest cas, ni tan sols una imatge pot substituir una visió directa. Per això Antoni Benaiges volia dur els seus alumnes a veure el mar. Que contemplessin la seva immensitat, que veiessin el seu color tan variable, que sentissin la remor de les onades, que tastessin el gust salat de l’aigua, que trepitgessin la sorra flonja i humida de la platja… Què va succeir amb els alumnes d’Antoni Benaiges? Van créixer i més tard o més d’hora probablement tots van anar algun dia a veure el mar. Potser el Cantàbric, el que tenien més a prop. O el Mediterrani. O l’Atlàntic, ves a saber. I llavors, davant de la immensitat marina, degueren pensar amb nostàlgia en aquell jove i alegre mestre català que de petits els havia promès anar a veure el mar amb tren. Fins que un dia malastruc, incomprensiblement, Antonio -com es feia dir, res de señor o don– desaparegué de les seves vides perquè uns homes armats que vestien camises blaves i pantalons negres se l’endugueren a empentes del poble. I ells eren massa petits per entendre’n la raó. Quin mal havia fet aquell mestre que adoraven?L’execució d’Antoni Benaiges assenyalà l’inici de la guerra civil espanyola, que tres anys més tard posà fi a la II República. En acabar-se aquell conflicte, començà una llarga dictadura. Conservo material escolar de les dues èpoques, quaderns de redacció i llibres de lectura del meu pare i dels seus germans. El quadern del meu pare, iniciat el 23 de febrer de 1935, conté molts dictats en català i en castellà de temes molt diversos; el llibre de lectura és en català i parla de tot menys de política. El llibre de lectura del seu germà més petit, editat a Burgos el 1940, es titula Así quiero ser i ja us podeu imaginar quin és el seu contingut. El sots-títol és El niño del nuevo estado. Allò sí que era alliçonar els alumnes!
