La nova etapa de la revista Emporion comença simultàniament a la constitució del nou govern de la Generalitat de Catalunya que ha pres el nom d’Entesa Nacional i de Progrés. Un govern sorgit del pacte dels partits de l’esquerra catalana i que són els mateixos que van conformar l’antic tripartit: PSC, ERC i ICV, amb Pasqual Maragall de president.
A les passades eleccions del dia 1 de novembre, hi va haver una coalició guanyadora amb vots i nombre de diputats, Convergència i Unió, que, amb 48 diputats, no va fer majoria absoluta. Els tres partits d’esquerra sumaren plegats 70 diputats i un pacte entre ells els permet tenir suficient majoria per governar.
Aquesta majoria ha estat molt controvertida, especialment per part de CiU, ja que es considera guanyadora de les eleccions en vots i diputats. Tot i això, com que el sistema que la llei electoral imposa és parlamentari, són els diputats electes els qui elegeixen president i poden conformar majories dins del Parlament.
CiU, que és la coalició guanyadora, podia esperar que el seu cap de llista, Artur Mas, fos el president, però la majoria que podien formar altres grups supera el nombre de diputats de CiU i l’opció de presentar el seu candidat a president i formar govern és legalment inqüestionable.
Evidentment, ara no és hora de qüestionar el sistema; en tot cas, es podria plantejar redactant i aprovant una nova llei electoral, encara pendent per manca de consens entre els grups polítics des de fa vint-i-sis anys, en la qual també caldria tenir en compte altres factors com la representativitat de cada vot en els diferents punts del territori.
El que cal és que el nou govern governi sense massa estridències i l’oposició faci lleialment la seva feina de control d’aquesta acció de govern.
Sigui quina sigui la credibilitat que se li pugui donar al govern d’entesa, hem de mirar el futur amb esperança. Una esperança que està en mans de tots els catalans. I diem de tots perquè ens ho demostra el fet que un català no nat en aquest país, José Montilla, és el nou president de la Generalitat. Malgrat els canvis que a la societat catalana s’han produït i es continuaran produint, aquesta no està fracturada i fa normal políticament el que és normal al carrer. El president Montilla, en el discurs de presentació de la seva candidatura, va dir que ell no podia parlar de la Catalunya dels seus pares, però sí que tenia dret a dir la Catalunya que volia per als seus fills i els seus néts. Una proposta optimista i un compromís de treball d’un altre català al capdavant d’un govern que es proposa fer avançar la nació catalana, respectant la seva història, però sobretot pensant en la seva gent. Tot un compromís social
