Repassats sis dels principals arguments que sostenen la PAC en els escrits anteriors, s’ha vist com resulten, en gran part, poc acurats, falsos o, en el pitjor dels casos, contraproduents. Vistes aquestes debilitats convé preguntar-se: i doncs, cal desmantellar la PAC, deixar la pagesia europea a la seva sort i renunciar definitivament a totes les bondats que el sector pot aportar a la societat?
De cap manera. Sigui per antecedents familiars, per interès professional o sigui per mer atractiu estètic, personalment em sento proper al món rural. No soc ni de bon tros l’únic. L’auge d’un fenomen com el turisme rural, justament quan la societat és més urbana que mai, és prova de l’afinitat que molta altra gent sent envers el món de pagès. A tothom dol veure com als masos i granges no hi ha relleu generacional que garanteixi la continuïtat familiar en el treball de la terra, tothom se solidaritza amb les reclamacions del sector per uns preus justos, som solidaris quan pateix incendis com el de la Ribera d’Ebre i esperem resignadament quan quedem aturats per una marxa lenta de protesta de tractors que van a exigir millores davant les administracions. És natural, doncs, cercar fórmules que ajudin el sector a sobreviure i, si pot ser, a prosperar.
Ara bé, tal com hem repassat, el pacte social entre pagesia i la resta de la ciutadania està trencat. La PAC, finançada per la ciutadania, podia tenir un sentit en el passat, però en l’actualitat es revela com un instrument obsolet. Per mirar de mantenir el sector europeu viu, encara que sigui en respiració assistida, sacrifica el sentit de justícia amb la resta de pobles del món. Malgrat l’argument de voler perseguir la qualitat ambiental i el benestar animal, segueix subvencionant un tracte poc ètic al bestiar i una contaminació cada cop més preocupant del medi ambient, amb la pèrdua accelerada d’espècies que comporta. S’ha mostrat ineficaç en revertir l’abandonament rural, i en comptes de fomentar el desenvolupament rural, destina la major part de recursos econòmics a la intensificació i industrialització del camp, expulsant més i més treballadors i treballadores. Aquest procés només beneficia la gran indústria agroalimentària, mentre que va en detriment de les petites explotacions familiars que sostenen el teixit social dels pobles i viles. El nou pacte social ha de defugir l’intent actual, desesperat i caduc, d’injectar més i més capital per mirar de fer el sector competitiu en un escenari de competència comercial global, perquè d’aquest model només en pot derivar una exacerbació dels problemes actuals i un divorci cada cop major de la resta de la societat.
Des del meu punt de vista, una gestió del món rural europeu adaptada als reptes d’aquest segle passa per dues estratègies paral·leles.
- Gestionar de la millor manera possible la transició d’aquells espais on en el passat vivia gent i que ara queden despoblats perquè el jovent prefereix viure en entorns diferents. L’abandonament i la despoblació d’alguns indrets, sobretot muntanyosos, que tan negativament se solen percebre, poden veure’s també com una oportunitat de restaurar part de les extenses cobertes forestals que segles i mil·lennis enrere cobrien el continent. La recuperació d’aquests hàbitats pot ser un ingredient, no només desitjable, sinó gairebé imprescindible, per fer front al repte del canvi climàtic i la lluita contra la desertització en regions com la conca mediterrània. A més de captar diòxid de carboni de l’atmosfera, els arbres contribueixen a minimitzar l’erosió del sòl, a fer que plogui i són la llar de moltes espècies que avui dia apareixen amenaçades i les seves poblacions fragmentades en petits santuaris relictes. Això sí, mentre aquests boscos no siguin madurs i resilients davant els incendis, caldrà tenir-ne cura i assegurar que pugen sans. Reforestar no equival a abandonar.
- En territoris més fèrtils, tornar a l’agricultura ecològica que la humanitat ha practicat durant mil·lennis, incorporant-hi els avenços actuals, i abandonar l’agricultura insostenible, que ara anomenem convencional, abans no caigui per si sola deixant com a herència una terra i una pagesia devastades. Hi ha estudis científics que demostren que això no és una utopia: Europa podria fins i tot autoabastir-se d’aliments (cosa que no fa ni actualment) només emprant formes productives sostenibles. A la pagesia que s’hi dediqués sí que tindria sentit ajudar-la econòmicament, perquè a més de produir aliments i recuperar part dels costos a través de la venda de la producció, se li podrien pagar els serveis ecosistèmics que produiria i, fins i tot, la creació de llocs de treball.El perill de no afrontar la renovació del pacte social trencat que representa la PAC, sigui en la direcció suggerida o en alguna altra d’àmpliament defensada per la ciutadania i ambientalment sostenible, pot arribar a ser el descrèdit definitiu del sector agrari europeu als ulls d’una societat cada cop més conscienciada ecològicament i menys disposada a cedir diners per subvencionar activitats que acaben perjudicant el medi i la salut.
- En contra del que seria desitjable, l’agricultura actual, altament mecanitzada, presumeix de ser capaç de produir més amb menys mà d’obra. En societats com la nostra, on la desocupació laboral està tan estesa i és origen de pobresa, la prioritat hauria de ser la contrària: donar feina a com més gent millor. Tornar a formes més tradicionals d’agricultura, més intensives en mà d’obra, contribuiria a sostenir explotacions familiars i a augmentar la contractació. Un efecte colateral d’aquesta dinàmica seria la pujada de preus dels productes del camp, és a dir, allò que la pagesia fa dècades que reclama i que l’agroindústria li pren. És cert que llavors la població hauria de gastar més en el capítol del pressupost domèstic destinat a alimentació, però tindria la garantia de menjar aliments saludables i potser tots plegats també ens hi miraríem més a l’hora de malbaratar menjar. I és que, si ho analitzem bé, les societats riques mengem com pobres: estem destinant menys diners que mai a alimentar-nos (10% del pressupost familiar, era el 25% fa 50 anys), i ens conformem amb productes tractats amb pesticides, sovint provinents de territoris llunyans, i amb una qualitat organolèptica molt inferior a la que gaudien generacions d’un passat no tan llunyà quan s’entaulaven.
