i la seva obra “Atlàntiques. Antologia de poetes portuguesos”

“A un peninsular culto, debería por un igual serle fácil el manejo y comprensión de los tres grandes idiomas ibéricos: el castellano, el portugués y el catalán.”
(Ribera i Rovira, 1918)

L’editorial Barcino, en la seva secció “Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana”, acaba de publicar l’obra d’Ignasi de L. Ribera i Rovira (1880-1942), Atlàntiques. Antologia de poetes portuguesos. Es tracta d’una reproducció facsímil del llibre publicat l’any 1913 dins la Biblioteca Literària de l’Editorial Catalana, una de les fites més importants en les relacions contemporànies entre les literatures portuguesa i catalana.

Ignasi de L. Ribera i Rovira va néixer a Castellbell i el Vilar, periodista i escriptor va ser un intel·lectual modernista que es va convertir en fervent pioner de l’iberisme i va predicar la gran Ibèria de les nacionalitats federades. A principis del segle passat, el catalanisme va fer seu l’ideari iberista, promogut per doctrines polítiques molt diferents i per autors com Víctor Balaguer, Pi i Margall o, fins i tot, Jacint Verdaguer. El catalanisme va aplegar l’iberisme federalista i va postular que les unitats a federar-se havien de ser les pàtries definides per les grans llengües romàniques de cultura de la península ibèrica: el galaicoportuguès, el castellà i el català. L’iberisme dels catalanistes (iberisme catalanista o catalanisme iberista) va ser proposat literàriament per Joan Maragall, on parlava de l’Espanya atlàntica, de l’Espanya central o interior i de l’Espanya mediterrània, tres zones geogràfiques, tres faixes verticals i paral·leles de dalt a baix de la península hispànica. Era, doncs, un iberisme trinacional. Ribera i Rovira va ser un defensor constant d’aquest ideal, tenint sempre present la solidaritat lusocatalana. Es demanava la llibertat de les nacions ibèriques perquè després poguessin establir llaços fraternals. Prat de la Riba i Cambó també van ser iberistes.

Segons el filòleg i expert Martínez-Gil, Ribera i Rovira, que tenia un coneixement i un domini absolut de l’idioma portuguès, caldria considerar-lo com el fundador del lusitanisme català, ja que va aconseguir introduir la literatura portuguesa dins el polisistema literari català contemporani. Les possibles semblances entre el català i el portuguès, destacades per Maragall, eren defensades per Ribera i Rovira, que fins i tot comparava provençal, català i portuguès.

La seva tasca lusòfila es va consolidar quan es va traslladar a viure a Portugal, on va ser el creador de la Societat Catalana d’Estudis Portuguesos (1906), del Comité Catalanóphilo de Lisboa amb una càtedra en llengua catalana (1907) i del Casal Català de Lisboa (1909).

Era un fervent defensor del lusocatalanisme com a motor de regeneració ibèrica i internacional en el marc de la Societat de Nacions, aleshores en procés de constitució i en la qual el catalanisme va buscar aixopluc i legitimitat.

L’antologia Atlàntiques és una de les seves principals contribucions literàries i va ser publicada el mes de març de 1913. Aquesta obra va ser prèvia a les antologies publicades posteriorment per Josep Maria Llopart als anys 1984 i 1988 i representa el moment central en l’actuació literària de Ribera i Rovira.

Constitueix una antologia de la poesia portuguesa del moment, una de les tradicions líriques més rellevants d’Europa, traduïda per ell mateix al català, encara amb normativa prefabriana. A l’antologia, segons Martínez-Gil, va triar el millor de la nova renaixença portuguesa. L’autor la volia fer servir per fer evident la importància de la nova poesia portuguesa davant del Noucentisme i va proposar aquesta poesia com a punt de partida d’una actuació politicocultural basada en la confluència lusocatalana.

L’autor remarca que la mare de l’ànima portuguesa era la paraula saudade, un sentiment singular ple de dolor però també d’esperança. En català seria sinònim en part d’enyorança o d’enyorament i situava Maragall al màxim nivell de poesia de l’enyorança, així com també Arnau de Vilanova, Llull i March. En aquest concepte hi ha un equilibri entre poesia i filosofia, consciència de personalitat i destí. És una poesia amb una forta càrrega ètica a la cerca d’una ànima, la portuguesa o la catalana, i d’un noble estat anímic col·lectiu.

Ribera i Rovira es va considerar hereu de l’antiga solidaritat lusocatalana, una solidaritat defensiva davant l’expansió de Castella al segle XVI i que presenta una llarga continuïtat. Durant el segle XIX el suport català a l’homenatge a Camöes de l’any 1880, va tenir com a contrapartida el suport portuguès al Primer Congrés Catalanista. Ribera i Rovira parlava de la semblança entre catalans i portuguesos en oposició als castellans: la “castellana dominadora” davant del federalisme defensiu de catalans i portuguesos.

L’entrada de Portugal el 1916 en la Guerra Mundial per defensar les seves colònies la va fer apartar-se de l’Espanya germanòfila. I a partir d’aquí Ribera i Rovira perdé protagonisme, però la seva figura i la seva obra varen aconseguir per primera vegada crear un espai de trobada i de debat de la cultura catalana de l’època amb la prestigiosa tradició literària portuguesa.

Dedicat a l’Alba Arboix, bona coneixedora de la llengua portuguesa.

Referències bibliogràfiques:

1.RIBERA I ROVIRA, Ignasi. Atlàntiques. Antologia de poetes portuguesos. Editorial Barcino. Biblioteca Història de la Traducció Catalana, Barcelona 2017.

2.MARTÍNEZ GIL, Víctor. Atlàntiques: una antologia de la modernitat lusocatalana. A: “Atlàntiques. Antologia de poetes portuguesos”. Editorial Barcino. Biblioteca Història de la Traducció Catalana, pàgines 9-85, Barcelona 2017

Sonet

Ah! No ser jo l’aire que respiressis,
la llum que ·l teu esguard anima, exalta,
i no ser jo ·l tresor on hi trobessis
la bellesa i la glòria que a mi’m falta!…

No ser la teva sang, la teva vida
harmoniosa i clara palpitant,
perdent-me tant en tu, i abandonant,
que tota en tu ‘y restés embadalida!…

No ser jo la serena melodia,
que floreix en la calma, en l’alegria
de la teva set verge d’estimar!…

Ah! no tenir sinó la desperança
de dir-te que ’m consum una frisança
de dar-me tota sens poder-me dar!

Augusto Casimiro (1889-1967)