Carme Ferrer és un dels noms que Joan Radressa proposava, en la llista que ens va deixar, per incloure’l al nomenclàtor de carrers de Torroella. Avui pocs torroellencs deuen saber qui era. És molt possible que tampoc no en poguessin donar cap referència la majoria dels exalumnes del Col·legi Sant Miquel, que es va instal·lar a la nostra vila gràcies al llegat que aquesta torroellenca va deixar en morir. Avui intentaré dir-ne alguna cosa.
Carme Ferrer, vídua de Miquel Mauri, era una senyora acomodada, que vivia a la Casa Seguer del carrer de l’Església, una de les cases nobles de Torroella, construïda el 1566, avui inclosa a l’inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya.
Catòlica, devota i caritativa, mostrà una gran fermesa de caràcter i una fidelitat indestructible a les seves creences quan, de forma decidida, va prendre decisions arriscades en esclatar la guerra civil. Pocs dies abans del conflicte, el rector de la parròquia, mossèn Narcís Camps, tement l’enfrontament entre extremismes i una possible persecució religiosa, va treure de la rectoria la relíquia de Sant Genís i els llibres més importants de l’arxiu i ho confià tot, d’amagat, a la custòdia de Carme Ferrer. Aquesta posà la relíquia i els llibres, enmig de serradures, en unes gerres antigues que hi havia a l’entrada de la seva casa senyorial, i allà les va mantenir tota la guerra. Els Goigs de Sant Genís, escrits per mossèn Viver, que es canten a l’Ofici, el dia de la Festa Major, en fan memòria en aquesta estrofa:
-Quan una infernal malícia / crema altars, temples i sants,
-la relíquia una patrícia / deslliura d’impies mans.
Uns dies després, ja en plena revolta, també mossèn Narcís va trobar refugi en aquella casa, però uns desconeguts el varen anar a buscar amb el pretext de salvar-li la vida, el van retenir i, finalment, el van dur a Colomers, on va ser assassinat.
En morir, l’any 1948, Carme Ferrer va deixar una fortuna en mans d’un patronat, amb l’encàrrec que els seus béns fossin destinats a la creació d’una obra en benefici de la població de Torroella de Montgrí. Formaven part d’aquest patronat el rector de la parròquia mossèn Josep Garrido, l’aleshores alcalde Candi Mundet, i Gabriel Quintana. Segons es va dir, un dels possibles destins del llegat podria haver estat la creació d’un asil per a vells desvalguts, però s’imposà la idea que, en aquell moment, seria més profitós per a la vila la instauració d’unes escoles.
Precisament Mundet i Quintana havien estat alumnes del Col·legi del Sagrat Cor, dels Germans Gabrielistes, que havia realitzat una reconeguda tasca educativa a Torroella entre 1904 i 1913, en un casal propietat de Camps i Arboix, al carrer de l’Hospital. El record, grat i emotiu, del pas per aquella institució, va fer sorgir en el seu ànim la idea d’orientar la voluntat de Carme Ferrer a fer participar els nens de Torroella dels béns espirituals i culturals que ells mateixos havien rebut en la seva infantesa, motiu determinant per influir en la decisió del patronat de demanar la tornada a la vila dels successors d’aquells seus antics educadors.
Com que ja no es podia pensar en l’antiga casa del carrer de l’Hospital, es va haver de cercar una altra solució. Al carrer de Sant Genís, tocant a la rectoria, la parròquia posseïa un immoble que, durant molts anys, es va destinar a esbarjo de la mainada. Se’n deia l’Escola Dominical. Suposo que originàriament s’havia escrit en castellà, perquè popularment se la coneixia per l’Escuela (pronunciat a la catalana, amb una e ben oberta). Joaquim Frigola la recordava així, en versos senzills, en un poema dedicat a mossèn Viver:
-Els que abans de la guerra érem mainada / el teníem per guia i senyal
-i per tots era molt celebrada / la seva Escola Dominical.
-Ens feia cine, d’aquell antic, / cine mut que ell explicava,
-era de veritat un bon amic / i junt amb nosaltres també xalava.
-El gras i el prim i el de les ulleres / i per damunt de tots el gran Xarlot
-amb les seves còmiques maneres / i amb el seu caminar, sobretot.
-Fèiem comèdia, teatre, de tot, / i ens ensenyava a fer-ho com cal,
-ens deia la manera, el gest i el mot, / i els Pastorets era l’obra cabdal.
Es condicionà, doncs, aquell immoble (a partir d’aleshores, els Pastorets de mossèn Viver es van haver de fer al cine-teatre Coll), i s’hi instal·là el nou Col·legi, el qual, per voluntat expressa de la benefactora, s’anomenà de Sant Miquel, el nom del seu marit. Les obres es van dur a terme amb rapidesa i la institució va poder obrir les seves portes el 29 de setembre de 1948, diada de Sant Miquel.