(sobre els que cremen llibres)
Acabo de llegir un llibre testimonial traduït recentment al català (Edicions de 1984) que he trobat de gran interès. L’obra es titula Una llibreria a Berlín i és el relat autobiogràfic de Françoise Frenkel, una llibretera i escriptora jueva que, apassionada per la literatura francesa, el 1921 obrí una llibreria a Berlín que anomenà La Maison du Livre Français. Era la primera i única llibreria francesa a la capital alemanya. Arriar aquell negoci a Alemanya en aquella època no fou fàcil, però amb el temps la llibreria rutllà.
Llavors aquella llibretera tenia clients d’arreu i organitzava conferències d’escriptors francesos que estaven de pas per la capital alemanya, alguns (Guide, Maurois, Colette) de renom. Tot anà bé fins el 1933, quan arribaren al poder els que lluïen la creu gammada als braçalets. Als nazis no els agradaven els jueus ni tampoc els llibres, especialment els d’alguns autors. Malament rai per a una jueva que en venia a la capital del III Reich. Encara sort que era una ciutadana francesa. Això la salvà del pitjor.
La nit del 9 de novembre de 1938 (Nit dels Cristalls Trencats), la protecció de l’ambaixada de França evità que Françoise Frenkel fos atacada pels nazis i la seva llibreria destruïda. Aquella nit infausta es cremaren milers de llibres a Alemanya. Els piròmans eren les SA, els homes d’uniformes marrons i botes negres de canya. Els alemanys podien llegir Mein Kampf, per descomptat – era la Biblia dels nazis! – però no Marx, Engels, Lenin, Freud, Brecht, Heinrich i Thomas Mann…Tots els llibres d’aquests i altres autors titllats d’anti-alemanys havien de ser consumits per les flames. Fou un veritable progrom contra els intel·lectuals. La primavera de 1939, atès que les coses anaven a mal borràs – havia estat expropiada -, la senyora Frenkel decidí abandonar Berlín i tornar a París.
La crema de llibres és un fet estretament lligat al fanatisme polític, religiós, moral o de la mena que sigui. És un acte que generalment es realitza públicament, en una plaça o carrer. Ha succeït durant segles, des de l’època del primer emperador xinès fins els dies actuals. Amb la Inquisició espanyola, sobretot, que confeccionava llargues llistes de llibres prohibits. També succeí a la Xina de Mao Zedong durant la Revolució Cultural, on els guàrdies rojos perseguiren els intel·lectuals: els que no foren assassinats, foren empresonats o sotmesos a ridícules sessions d’autocrítica. I encara a Cambodja durant el règim de terror instaurat pels khmers rojos entre els anys 1975-1980; aquells comunistes radicals consideraven un llibre – així com unes ulleres – un símbol burgès. I a molts altres indrets en èpoques diverses. El gener de 1989 vam podem veure per la petita pantalla islamistes aïrats que cremaven exemplars de Els versos satànics de Salman Rushdie a diversos indrets del món, fins i tot a Londres.
Les persones que cremen llibres són perillosíssimes. “On es cremen llibres s’acaba per cremar persones” escriví el poeta alemany Heinrich Heine l’any 1842. La història li donà la raó un segle després al seu propi país. Moltes de les víctimes de la Xoà que foren incinerades als forns crematoris d’Auschiwtz i altres camps d’extermini havien escrit llibres. Tanmateix, no era la primera vegada que succeïa. Ja ho havia fet la Inquisició, que et podia cremar viu si no abjuraves. Sense anar tan lluny, l’aiatol·là Jomeini dictà una fatwa contra Salman Rushdie; és a dir, una incitació a executar-lo per haver escrit una obra considerada irreverent. Si haguessin pogut, els furiosos islamistes que cremaren Els versos satànics també haurien cremat el vilipendiat autor. Com diu Lucien X. Polastron a Livres en feu – una història de la destrucció de les biblioteques – “el llibre és un doble de l’home, cremar un llibre equival a matar-lo”.
Les persones que cremen llibres, o que ordenen la seva destrucció, no sempre són incultes, o simples brètols, com creu molta gent. Els nazis que cremaren desenes de milers de llibres durant la Nit dels Cristalls Trencats eren estudiants universitaris (i el seu cap, Hitler, fou un devorador de llibres abans de ficar-de de ple en la política). Mao Zedong obrí una llibreria amb nou dependents en la seva joventut. Pol Pot – el cap dels khmers rojos – havia estudiat a França (a la prestigiosa Sorbona!) i coneixia Rousseau, Voltaire i altres figures de la Il·lustració… El cap dels serbis que reduïren a cendres la Biblioteca de Sarajevo amb la seva artilleria pesada era el sinistre Radovan Karadzic, un poeta que fou jutjat per crims de guerra pel Tribunal de La Haia.
El que sí que són els piròmans del paper imprès és fanàtics. Els nazis i els khmers rojos eren fanàtics polítics. Els inquisidors i els islamistes radicals que cremaren Els versos satànics i amenaçaren de mort l’autor de Els versos satànics eren fanàtics religiosos, com també els que han amenaçat de mort, o agredit i fins i tot assassinat, altres autors del món musulmà. Naguib Mahfuz, posem per cas. O la seva compatriota Nawal El-Saadawi, gran lluitadora feminista. Que Déu ens lliuri de tots plegats.
En assabentar-se que els nazis havien cremat obres seves, Helen Keller, escriptora estatunidenca, pacifista i socialista, la primera dona sorda i cega que es graduà a la universitat, digué: Poden cremar els meus llibres i els de les millors ments d’Europa, però les idees que hi ha en ells s’han filtrat per molts canals… Entendran mai aquesta realitat els que cremen llibres? Malgrat que és un acte absurd, inútil – i més actualment -, cremar llibres és una constant històrica i l’objectiu dels piròmans és ben clar: crear un món nou sobre les cendres de l’anterior. O, si més no, mantenir l’statu quo, no permetre que s’obri cap escletxa al canvi.
