Amor als llibres, doncs. O amor i llibres. O amor i cultura. Aquests són els dos motors que impulsen la poesia d’Enric Sòria
L’escriptura d’Enric Sòria (Oliva, La Safor, País Valencià,1958) llicenciat en història, poeta, periodista i escriptor, s’ha decantat per gèneres eminentment introspectius i meditatius. Ho remarca Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), filòleg, escriptor i estudiós de la seva obra, del qual en destaca el dietarisme (per exemple, La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997), l’articulisme (centrat sobretot en comentaris de llibres. Per exemple: Incitacions o En el curs del temps) i la poesia lírica.
Cal escriure versos de manera que, en llançar un poema contra la finestra, es trenqui el vidre
Segons Alzamora, una bona part de la millor prosa que s’escriu actualment en català ve del País Valencià i aquests autors són al mateix temps poetes o bé traductors que mantenen tractes amb la poesia. És el cas de Josep Piera (Beniopa, 1947), Vicent Alonso (Godella, 1948), Joan Francesc Mira (València, 1939), Josep Palacios (Sueca, 1938), Ignasi Mora (Gandia, 1952) o de Ramon Guillem (Catarroja, 1959) i per descomptat, és el cas d’Enric Sòria. Aquesta mena d’escola valenciana, segons Alzamora, té una relació directa amb el mestratge que va rebre de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992).
Més encara, remarca Alzamora, és com si aquests escriptors haguessin après de Joan Fuster algunes lliçons directament lligades amb dos altres mestres fonamentals: Montaigne (1533-1592) i Josep Pla (1897-1981).
Per salvar-nos de la desesperació, la poesia
Enric Sòria és un poeta incisiu, irònic i autoirònic, i vitalista. La precisió és una característica seva. Així com la presència d’un cert sentit de l’humor que d’alguna manera impregna tot el seu discurs i n’alleuja la gravetat. Però el poeta finalment acaba bastint sempre una poesia orgullosament lírica i d’interiors.
Segons Alzamora, les línies frontereres entre l’obra poètica i la dietarística tendeixen a confluir en el cas de Sòria, com també succeeix en casos com els de Pessoa (1888-1935), Valéry (1871-1945), Pavese (1908-1950) o Auden (1907-1973).
El crític Francesc Calafat parla de poesia austera, que cerca la precisió, la paraula densa, les càrregues de profunditat, les ressonàncies literàries. Una poesia entenedora –que no vol dir ni simple ni fàcil- per parlar d’assumptes complexos. Una poesia que ha pugnat per la intel·ligibilitat i la claredat, amb un punt característic entre la ironia i la reflexió amb influències de Kavafis (1863-1933), Borges (1899-1986), Cernuda (1902-1963), Brines (1932) o Estellés (1924-1993) i també de l’antiguitat clàssica, principalment Catul (84aC-54aC), Safo (625aC-569aC), Horaci (65aC-8aC) i Marcial (38dC-104dC). Una manera de dir les coses, remarca Alzamora, que aprofita tot el que pot de la saviesa pretèrita per indagar el present i projectar-se cap al futur.
”Viure és fer preguntes, i voler contestar-les”
“S’havien avesat tant a la mentida que fou la veritat qui els enganyà”
L’obra poètica d’Enric Sòria es compon fins el dia d’avui de cinc llibres. El primer va ser Mirall de miratges (1982) i el darrer Arqueologia (2013). Entremig publica: Varia et memorabilia (1984), Compàs d’espera (1993) i L’instant etern (1999). Cinc llibres en trenta anys donen una mitjana d’un lliurament cada sis anys.
Comenta Sam Abrams (Beckley, Virgínia Occidental, 1952), poeta, assagista, traductor i crític literari estatunidenc, que el públic lector reconeix la poesia com “un dels darrers reductes d’una certa autenticitat i veracitat en un món dominat cada vegada més per qüestions com ara les notícies enganyoses i la postveritat, i les mentides descarades i impunes de Donald Trump, Vladimir Putin i Albert Rivera”.
I això queda certificat en l’obra del poeta que comentem. Segons Alzamora, l’obra de Sòria és una de les aportacions més autèntiques i valuoses que ha rebut la poesia en llengua catalana en les últimes dècades.
L’escriptor mallorquí acaba el didàctic pròleg de l’antologia poètica de Sòria recordant per una banda Auden(1907-1973) que en una sentència va dir que l’obra d’un poeta es justificava si contenia tres o quatre poemes memorables. D’aquells que són capaços de desafiar el temps i mantenir-se vàlids per als lectors del futur. I per altra banda, ressenyant textualment una cita de Borges (1899-1986): “Al cabo de los años he observado que la belleza, como la felicidad, es frecuente. No pasa un día que no estemos, un instante, en el paraíso”. I ambdues circumstàncies espontàniament es toquen i caminen juntes quan tenim el privilegi i la sort de poder gaudir de la poesia personalíssima i autèntica d’Enric Sòria.
Presentem dos poemes de mostra: “Perífrasi” i “Abans del vespre”. Aquest darrer dona títol a la recomanable antologia poètica comentada.
Referències bibliogràfiques
- SÒRIA, Enric. Abans del vespre. Antologia poètica. Edicions Proa. Barcelona, 2019.
- ALZAMORA, Sebastià. “La claredat i la transcendència”. A: SÒRIA, Enric. Abans del vespre. Antologia poètica. Edicions Proa, Barcelona, 2019, pàg. 9-30.
- ABRAMS, Sam. “A quin preu, però?”. La República. Any II, Número 62. 27 de juliol de 2019. Pàg. 40.
- SÒRIA, Enric. En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana. Editorial Moll. Palma (Mallorca) 2010.
- SÒRIA, Enric. La lentitud del mar. Dietari, 1987-1997. Proa. Barcelona, 2005.
Perífrasi
Però encara celebren una festa grega
en què, congregant-se, recorden
antigues paraules i costums,
i llavors, ells amb ells,
es lamenten I ploren.
ATENEU
Conta Ateneu el fet dels posidonis,
grecs que en el mar Tirreny trobaren pàtria.
Rodejats d’estrangers, toscans, llatins,
van oblidar la seua llengua, el grec,
i els costums dels passats, els miserables.
Sols una festa grega conservaven.
Era una festa de clares cerimònies,
de música, de foc i d’enramades.
Repetien llavors paraules gregues
que ja no comprenien i ploraven.
Aquell comú lament era la seua festa.
La seua festa grega.
Ateneu piadosament ho conta,
car pietat mereixen els qui perden
el fragment de bellesa a què es devien.
Enric Sòria (Abans del vespre, pàgina 89)
Abans del vespre
Deixar passar el temps,
com passa,
escoltar-ne el silenci
com un acolliment, com un regal.
No parlar, no pensar,
no incomodar-se,
viure despresament el buit
sense inquietar-lo.
No recordar després
ni tampoc oblidar
ni cercar el sentit
d’aquesta espera.
No esperar res tampoc.
No creure en els miracles
i acceptar-los i prou
quan ve que passen.
Enric Sòria (Abans del vespre, pàgina 169)