El nou reglament de la DO unifica, sota una mateixa marca, el vi produït tant als municipis de l’Alt com del Baix Empordà. Tots ells tenen, des d’ara, una garantia comuna i es comercialitzaran amb un mateix segell identificatiu. Una situació semblant passa amb l’Oli de l’Empordà, que ja disposa de consell regulador propi -encara que sigui provisional- i amb la Marca de Garantia Producte de l’Empordà, que identifica la comercialització des de l’arròs als brunyols, passant per la botifarra dolça i el recuit, sempre i que estiguin elaborats en una de les dues comarques i seguint un procés artesà.
Tradicionalment, quan es parla de vins, el nostre pensament se’n va ràpidament cap a l’Alt Empordà, terra amb grans explotacions, i sovint s’oblida el Baix Empordà, probablement perquè les explotacions són més petites, potser perquè no són tan conegudes, però tenen una qualitat contrastada i reconeguda arreu. A la inversa podríem dir que l’arròs de Pals, comercialitzat sota aquest nom, registra gairebé una quarta part de la seva producció a la zona de Castelló, Riumors i, darrerament, en el límit de l’Escala amb Bellcaire i Albons.
Però a banda del fet que al Baix Empordà hi ha vinyes i cellers i el sector té ganes d’incrementar la seva presència en el mercat vitivinícola, un altre fet l’uneix a la seva comarca veïna i amb aquest sector. Ens referim al suro, un element imprescindible en tota ampolla de vi. Empresaris surers i elaboradors de vi tenen clar que per oferir un bon vi cal un tap de qualitat. El suro, per tant, és un nexe més de connexió entre les dues comarques i a l’entorn del sector vitinícola. Recordem, també, que els boscos d’Agullana, Darnius i rodalies són productors d’alzines sureres.
En general, els elaboradors de tots aquests productes estan satisfets de comercialitzar-los sota un mateix segell de qualitat. I és que la marca Empordà ven i, al mateix temps, continua essent sinònim de qualitat. A diferència del que ha passat, en part, amb el segell Costa Brava, que sovint s’ha unit a turisme de masses, cues a les carreteres i degradació urbanística. Un estereotip que no es correspon a l’estricta realitat, però que ha quallat, i sobre el qual institucions i empresaris privats del sector turístic han de lluitar, d’una banda, per esborrar i, per l’altra, corregir.
Una marca (Empordà), per a dues comarques (l’Alt i el Baix), per què no? I si apliquéssim aquest criteri a altres àmbits? El turístic, per exemple. Està clar que les dues comarques tenen un client potencialment semblant i que els seus atractius paisatgístics, culturals i socials són força comuns i alhora complementaris. La franja que va del Baix Fluvià al Baix Ter té, a més, les característiques d’una subcomarca, amb molts problemes semblants que, en algun moment, han endegat accions conjuntes -tenen una Agenda 21 comuna a molts pobles- i se’n plantegen moltes més. En fi, tot plegat, un tema que pot generar un debat força més ampli i que deixo a la consideració dels lectors d’Emporion en aquesta meva primera col·laboració…
