El passat dia 12 de gener es va projectar a la pantalla del Cinema Montgrí, en sessió de cine club, la pel·lícula de Davis Guggenheim Una verdad incómoda. En realitat podríem dir que més que obra d’aquest director, la pel·lícula ho és del seu protagonista i promotor, Al Gore. Polític convertit a l’ecologisme que s’ha compromès en la denúncia i la lluita contra les causes de l’escalfament de la Terra.
Al Gore, que per presentar-se sol dir: “Sóc l’ex pròxim president dels Estats Units”, és l’autèntic amo i senyor de tot el que veiem a la pantalla. I el que veiem no deixa d’interessar-nos i en alguns moments, fins i tot, d’impressionar-nos.
Al Gore és un home polític; al llarg de la seva vida ha estat congressista i després senador. Durant el mandat de Clinton fou vicepresident del govern i, finalment, l’any 2000 fou el candidat pel partit Demòcrata que es va enfrontar a l’actual president George Bush per a la presidència dels USA. Aquesta confrontació va ser notícia especial. Els resultats foren molt ajustats i, per altra banda, en un dels estats on podia canviar la balança, Florida, es van descobrir una sèrie d’irregularitats que de ben segur van influir en el resultats, ja que a molts ciutadans no se’ls va permetre votar pels seus antecedents penals i a d’altres se’ls va posar traves perquè el seu nom coincidia o era similar al d’algun dels noms amb antecedents. Després d’unes setmanes de recomptes i apel·lacions judicials, Gore va desistir i va acceptar Bush com a guanyador.
Després de la seva frustrada aventura cap a la presidència, Gore es va convertir a l’ecologisme i va preparar tota una sèrie de conferències sobre l’estat de l’escalfament del nostre planeta i les seves possibles conseqüències, que va divulgar per tot el país.
La pel·lícula és la recopilació d’una d’aquestes presentacions. Realment el que ens mostra Al Gore en aquest treball, no per conegut en molts aspectes i denunciat per persones o grups ecologistes moltes vegades, deixa de ser impactant. Potser al sortir de la boca d’un ex candidat a la presidència del Estats Units la denúncia es fa més creïble. De ben segur que en alguns sectors de la societat americana així ha estat.
Però Gore té un punt flac. Ara se’l veu compromès i decidit a lluitar per la defensa del planeta, però quan va ser vicepresident amb Bill Clinton no va fer res per evitar el que ara denuncia. Fins i tot es va negar a signar el protocol de Kyoto que l’any 1997 signaven la majoria dels països del món civilitzat per frenar les emissions de CO2, comprometent-se a reduir-les fins a un 5,2 % per sota dels nivells de l?any 1990. Cosa que ara ja apareix com a ridícula però que molts països encara no compleixen.
Al Gore, l’any passat, va propiciar aquest documental. Es va estrenar a tot el món i ha fet impacte. Està assessorat per un bon nombre de prestigiosos científics, que li serveixen les dades reals de l’escalfament de la terra i quines conseqüències catastròfiques podem tenir si seguim per aquest camí.
L’escalfament progressiu de la Terra, a causa de l’aument del les emissions de CO2 a l’atmosfera és ja un fet constatable i algunes de les catàstrofes que el món ja pateix poden ser el començament de catàstrofes més grans: el desglaç de les glaceres, la desaparició de neu de muntanyes fins ara amb neus perpètues, el progressiu augment del nivell de les aigües del mar… Els huracans de força 4 i 5 s’han duplicat en els darrers 30 anys. Malalties de països càlids, com la malària, s’estenen a latituds més altes.
Gore està a dalt de tot de la política i per ser qui és, la seva veu, arriba també al poder econòmic; per això diu que salvar la Terra del seu continu escalfament, reduir les emissions de CO2, ara no és ja solament un problema polític, és un problema moral, és a dir, de supervivència.
Un documental que val la pena veure per esgarrifar-nos d’allà on podem arribar i prendre consciència de la nostra responsabilitat com a habitants d’aquest planeta.
El nostre mal exemple
La Vanguardia del dia 16 de gener alertava del fet que Catalunya segueix lluny del compliment del protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic. Les emissions de gasos amb efecte hivernacle d’aquesta comunitat van créixer fins l’any 2004 un 38,4 %. Ràpidament, en fer-se pública aquesta noticia, el director de l’Oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat va precisar que el compromís de frenar l’emissió de gasos és competència del Govern Central i no de les autonomies i que la resta d’autonomies encara estan pitjor que nosaltres, ja que les emissions de gasos a Catalunya representen un 12,9 % del total d’Espanya, en tant que la població representa un 15,77 % i aporta un 18,29 % al PIB espanyol. Sort que el conseller de Medi Ambient, per cert d’un partit ecologista, es va afanyar a afegir que, el 90 % dels experts ja no té cap dubte sobre el canvi climàtic, que els seus efectes són atribuïbles a la mà de l’home i que està arribant abans del que s’havia previst. La llàstima és que encara hi hagi un 10 % d’experts que no ho tinguin clar. Caldria veure d’on treuen el seu sou aquests experts i recomanar-los que vegin el documental “Una verdad incómoda“.
