Els de la meva generació i altres properes als anys cinquanta, escoltàvem que quelcom era o havia sortit “de pel·lícula” quan es fregava la perfecció.
Valia tant per expressar que la xavala que havies conegut no tenia defectes -era maca, anava sobrada de talent, era molt llesta i a més no se li notava perquè era discreta- o quan en aquell projecte de viatge que havies organitzat amb uns bons amics s’havien confabulat tant el bon temps i la gastronomia com la nit de copes amb la gent del país.
Viure de pel·lícula valia també per explicar que no et faltava res en l’ordre material, o per descriure que nedaves de felicitat amb la persona a la qual havies rendit cor i ànima. I com que no eren pel·lícules, aquells moments màgics s’anaven desdibuixant perquè les coses es començaven a complicar o també perquè la prolongació del teu èxtasi en el temps desinfla l’encant de l’arrencada, del fals renom i del descobriment.
En alguna ocasió m’he preguntat d’on venia allò d’adjudicar la categoria “de pel·lícula” a una persona, cosa o projecte perfecte, quan les històries que es podien veure als cinemes després de passar per taquilla no sempre tenien un final feliç, els seus personatges eren en ocasions perversos i la pel·lícula resultava alguna vegada insofrible.
Dels meus anys adolescents i de joventut em vénen al cap “El Cop”, “Papillón”, “Kramer contra Kramer”, “L’últim tango a París”, “Cabaret”, “Sérpico”, “Annie Hall”, “Els homes del President “… i llavors penso que això de penjar l’etiqueta “de pel·lícula “a quelcom perfecte ve de la màgia del setè art, de tot allò que envoltava els bons guions, els artistes icones, d’aquella música que et removia a la butaca i d’un ben estudiat final que no et deixa indiferent a la sortida del cinema.
Tot allò ens portava a idealitzar les nostres felices històries i compartir-les amb les persones que teníem més a prop, com si d’una pel·lícula es tractés.
Però ja no és igual perquè el cinema, tot i que hi és i gaudeix de bona salut, ha estat arraconat per les audiències televisives que, sense pagar a la taquilla, et posen en el comandament a distància del televisor una oferta molt variada en la qual també hi ha el cinema, però que ha deixat que es colin sense avisar de forma malvada i interessadament continguts d’espècies molt diferents, amb més èxit i audiència per aquells que ens diuen que tot és un desastre, que no hi ha res decent en tot el que ens envolta i que fan servir plantejaments destructius i tons corrosius per explicar quelcom que en aquell periodisme clàssic, més pausat i constructiu, es tractava de forma més tranquil·la … o així jo ho he idealitzat, com si es tractés d’una pel·lícula.
Arraconar un home públic presentant-lo com un histrió mitjançant l’ús de llenguatges grollers i enervar la salut i l’equilibri emocional dels que miren la pantalla és moltes vegades l’arrencada, només l’arrencar d’un frenesí en el qual els continguts es mesuren pels trending topics, les tertúlies desbocades i els presentadors amb posats de pistolers que apunten amb el dit índex a la càmera dient als espectadors -amb rictus malvat- que es preparin, perquè el que van a conèixer en pocs segons serà molt i molt escandalós. Sí, l’escàndol ven i a més no cal passar per taquilla per assaborir-ho. Existeix, és clar, però ja no és només una matèria informativa que caldria tractar amb especial cura, sinó que és més profitós ventilar-ho amb intenció per guanyar audiència i que la publicitat abrigalli després el compte de resultats.
Sí, la vida ha canviat una barbaritat i si jo fos un nàufrag que hagués viscut aïllat quinze o vint anys, caldria reciclar-me abans de caminar sol pel carrer. Anar en contra del que està passant, a més d’absurd, és poc intel·ligent. Vivim aclaparats per una mena de cicló que no té marxa enrere, tot i que pot ser que algun dia s’imposi, a poc a poc, una forma més plàcida d’informar.
Mentrestant i per submergir-me en aquella màgia del cinema, he comprat, a la televisió de pagament, “Truman”, perquè ja ha estat retirada de les pantalles de cinema de Sant Cugat, on jo visc.
