Estimats reis mags, sou uns complets incompetents.
No, tornem-hi. Estimats reis mags, aquest any m’he portat tan bé que m’he regalat un curs de costura. La raó és senzilla: la manca de butxaques als pantalons de la secció de dona de qualsevol botiga de roba. Aquest fet no és ni un misteri ni una casualitat, té a veure amb els diners, i també amb el relat. Bé, d’acord, algunes marques sí que les han incorporat en aquesta peça tan simbòlica pel que fa a l’emancipació femenina, però generalment les hi han cosit tan petites i tan estretes que no m’hi ha cabut mai bé el bitllet de cinquanta euros. Els pantalons no són encara una peça neutral, ans el contrari, venen amb les butxaques carregades de connotacions. Tant és així, que m’atreveixo a afirmar que aquesta mostra tan subtil és un exemple més de l’ opressió estructural que rebem les dones en tots els àmbits. Però anem per parts, ses majestats, que avui tinc temps per dedicar-los.
Les estadístiques del mercat laboral mostren uns resultats amb grans desigualtats de gènere: les dones, independentment de l’edat, l’ocupació o el nivell d’estudis cobrem menys que els homes. Pel sol fet de ser dones tenim més probabilitats de ser pobres, tenim més dificultats per trobar feina en cas de quedar-nos a l’atur, si se’ns acut emprendre un negoci tenim menys oportunitats que si fóssim un home i, per acabar-ho d’adobar, no ens traiem mai del damunt la càrrega domèstica. I tot això, ens diuen els gràfics (que no em molestaré a citar per no desacreditar ni ofendre la seva màgia reial), ja ens passa abans de ser mares. Si per alguns set sous se’ns acut, o se’ns convenç per propagar l’espècie amb la maternitat, la discriminació al mercat de treball es magnifica en tots els aspectes.
Davant aquest panorama amarg, les dones estem francament cansades de negocis opressius que resguarden els ingressos a les butxaques masculines. Sabem que per actuar sobre algun aspecte del nostre sistema tal com està muntat, el primer que ens cal és igualtat econòmica. Fins que no movem els mateixos diners que els homes no es donarà la mateixa credibilitat al nostre criteri perquè, senyors, no es tracta d’ajudar-nos, sinó d’igualar-nos. Volem unes bones butxaques! Ara bé, com assolir una hipotètica igualtat econòmica sense una aposta ferma per la comunicació amb perspectiva de gènere? Es dona el següent cas, com el d’un peix que es mossega la cua: no tinc poder de decisió perquè no tinc capacitat econòmica i no puc demanar un augment de sou perquè el meu criteri no es té en compte.
Estimats reis d’Orient, veiem com els números d’occident ens confirmen el que ja intuíem: la manca de butxaques a la roba femenina no és més que una metàfora per aclarir-nos qui ha de portar els diners, alhora que evidencia des d’on es comunica aquest missatge. Conscients d’això, però sense conformar-nos, les dones seguirem vivint en la independència que us allunya. Enfilem l’agulla per regnar i us escrivim cartes només per desfogar-nos.
