Existeixen dos grans tipus de polítiques per fer front al canvi climàtic. Per una banda tenim la mitigació, que té per objectiu frenar les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera per part d’activitats humanes i, de ser possible, fins i tot capturar emissions i fixar carboni al sòl, per tal de revertir l’escalfament. L’altre gran grup de polítiques son les d’adaptació, que assumeixen que el canvi climàtic és inevitable, que les societats humanes en reben l’impacte i que, per tant, cal emprendre accions per tal d’adaptar sistemes, activitats i infraestructures a la nova realitat d’un món cada cop més calent i amb major freqüència de fenòmens meteorològics extrems. Les dues polítiques es complementen i, certament, es fa difícil decidir quina és més urgent. A les esferes polítiques on es prenen les decisions, però, sembla que la decisió ja estigui presa, i en els darrers anys hi ha hagut una tendència a posar els esforços (i els pressupostos) en l’adaptació, més que no pas en la mitigació. Les causes, de ben segur, són múltiples i complexes, però segurament hi ha influït la constatació de la impotència humana per complir els compromisos internacionals de reducció d’emissions. Ja que no podem evitar l’escalfament, no ens queda més remei que adaptar-nos-hi, ve a ser el missatge. L’adaptació també és vista amb bons ulls per part de molts sectors econòmics que, en contraposició amb les restriccions i limitacions que implica la mitigació, veuen en l’adaptació una oportunitat d’innovació i negoci, de creixement, tant al camp com a la ciutat. Adaptar la vida humana i les infraestructures a un clima diferent implica recerca de noves varietats de conreus més resistents a calor, sequera i plagues; revertir l’efecte illa de calor obliga a fer inversions en millora de l’espai públic i en aïllament del parc d’habitatges a tot el món; moltes indústries hauran de canviar processos i maquinària per fer-los menys dependents de la disponibilitat d’aigua; cal reordenar molts trams de front litoral urbanitzat per adaptar-lo a l’augment del nivell del mar, etc.
Aquesta preferència per l’adaptació front a la mitigació té un important risc vinculat a com concebem aquesta adaptació. Al món, les formes de vida que anomenem simples tendeixen a ser les que més ràpidament s’adapten al canvi climàtic, perquè responen de manera immediata als estímuls que aquest comporta. Així, les plantes, per exemple, broten i floreixen quan detecten que hi ha unes condicions òptimes de temperatura, humitat i llum solar. A Catalunya, amb el canvi climàtic, aquests processos s’han avançat al voltant de dues setmanes al llarg del darrer segle. Passat l’estiu, la pèrdua de la fulla també es retarda. La pagesia és ben conscient d’aquests canvis, i ha anat adaptat el període de sembra i recol·lecció a la nova realitat climàtica. Aquests canvis també s’han fet patents aquesta tardor passada, amb fruiters florint a destemps, fulles que no volien caure i veïns i veïnes de Torroella que han trobat manats d’espàrrecs al Montgrí. A nivell planetari, s’observa un desplaçament d’espècies des de latituds baixes cap a latituds històricament més fresques, mirant de trobar-hi les condicions idònies per al seu desenvolupament. A la conca del Mediterrani, per a nosaltres, això implica una progressiva desertització, amb uns boscos que cada cop tindran més difícil mantenir-se saludables i que aniran deixant pas a una vegetació més baixa, de matolls i estepes. Els incendis forestals poden ser vistos, en aquest sentit, com una resposta adaptativa de la pròpia naturalesa, que elimina una vegetació arbòria cada cop més estressada i debilitada, per deixar lloc a una vegetació més adaptada a l’aridesa.
El ser humà és, en certs sentits, molt inferior a les plantes: no té la seva sensibilitat per percebre i respondre immediatament als estímuls del canvi climàtic. Tenim, això sí, intel·ligència i enginy i, gràcies a això, instruments per fer-nos evident i monitoritzar el canvi. Malgrat tot, encara hi ha qui qüestiona les dades científiques o si l’escalfament ens afectarà negativament. Tot plegat, ens ha fet perdre dècades en la lluita contra el canvi climàtic. En un món ple de fronteres i prejudicis, la migració massiva que estan fent les espècies vegetals i animals, fugint d’indrets que se’ls tornen inhòspits, tampoc és una opció realista per al ser humà. Només cal veure el tracte que es dispensa als col·lectius que estan migrant a causa dels estralls climàtics, generalment des de les regions més pobres del planeta. Davant la brotada prematura de fruiters o de la vinya, i el risc augmentat d’exposició a una glaçada tardana, estem optant per instal·lar brasers i aspersors, que els protegiran. Mentrestant, als centres de recerca es treballa en edicions genètiques que permetin obtenir unes varietats de conreu més resistents a les sequeres i a les plagues associades. És a dir, al camp, en lloc d’adaptar-nos mitjançant el canvi de pràctiques i conreus, o optant per la renaturalització, ens inclinem per solucions tecnològiques que ens permetin mantenir un model d’agricultura no adaptada, en el fons, a les noves i futures condicions ambientals. Titllem d’adaptació a la sequera accions de modernització del regadiu que permeten produir el mateix amb menys aigua, però l’extensió de regadiu i, de retruc, la dependència hídrica, no fa més que ampliar-se. Davant els incendis, en lloc d’acceptar que, mica en mica, ens aniran arrabassant el paisatge forestal que coneixem, optem per intentar aturar i extingir el foc, fem accions de prevenció, replantem arbres, i afavorim varietats que, durant un temps, puguin sostenir la il·lusió que podem fer adaptar els boscos al canvi climàtic. A la costa, cada cop que un temporal s’endú la sorra d’una platja, encara es fa difícil pensar i invertir en altra cosa que no sigui la importació de sorra extreta d’algun altre lloc i la reconstrucció de ports i passeigs marítims. En entorns urbans, la cerca del confort tèrmic a l’estiu ha comportant, en els darrers anys, la instal·lació massiva d’aparells d’aire condicionat, una reacció considerada adaptativa que es va estenent pel centre i nord d’Europa, però que contribueix a l’augment del consum energètic i de recursos.
Mirant les polítiques d’adaptació des de certa distància, bé ens podríem endur la impressió que, en realitat, l’únic que fan son petits retocs i canvis gairebé cosmètics per tal que les nostres societats pugin seguir funcionat com han fet fins ara, sense haver d’alterar-ne cap element fonamental. Ens agrada pensar que tenim la disposició, el coneixement, la creativitat, els recursos i la tecnologia per eludir el patiment que comportaria una adaptació real, profunda, davant la nova realitat climàtica que viuran les nostres generacions i les que venen al darrere. Però, en general, el que anomenem adaptació és, més aviat, reparació de danys, un intent de persistència en un estil de vida incompatible amb la sostenibilitat del planeta i una creixent dependència energètica i de les tecnologies, incrementant-se, així, la nostra vulnerabilitat com a espècie. Una adaptació efectiva, encara que més traumàtica i incompatible amb moltes expectatives de negoci, passa per incrementar la resiliència, no la resistència, facilitar els fluxos de persones damnificades i assumir els canvis paisatgístics que ja estan en curs. Recuperar i reforçar polítiques de mitigació del canvi climàtic ha de ser, alhora, una prioritat per fer més fàcil i augmentar la viabilitat de l’adaptació de la nostra espècie al canvi climàtic.
