Quan llegeixin aquestes línies ja serem a febrer i començaran a quedar lluny les festes de Nadal. Són dates assenyalades en el nostre calendari i segurament tots nosaltres ho vivim de forma diferent. Uns aprofiten per fer vacances, d’altres per treballar més, a tots ens agrada reunir-nos i compartir taula amb la família i els més creients ho viuen de forma més espiritual. Si preguntéssim a un cristià quina és la festa més important per ell sens dubte ens diria que és Nadal, i concretament el 25 de desembre, data clau per aquesta religió ja que es commemora el naixement de Jesucrist, fill de Déu. Però realment això va ser així? Perquè els cristians celebren el naixement del seu Déu el dia 25 de desembre? Sempre s’ha considerat aquesta data com el dia de naixement de Crist?
El cristianisme actual és una amalgama, un resum de moltes religions que havien tingut èxit social fa prop de vint segles. Neix després de la mort de Jesús de Natzaret, fill de Josep, a través d’un cercle reduït de fidels que comencen a transmetre la idea de vida més enllà de la mort, d’esperança en la salvació, que profetitzen una resurrecció després de la mort. Aquesta idea de vida més enllà és comuna a moltes religions de l’època a l’Orient, que proposaven una vida espiritual posterior a la mort física. El cristianisme original fa seva aquesta idea i la contraposa a la religió romana que oferia un panorama més fosc més enllà de la mort. És per aquest motiu que la tradició de la incineració romana, practicada per la majoria de persones, poc a poc dóna pas a l’enterrament del cos, seguint les tradicions de les religions orientals. Si el cos ha de ressuscitar no s’ha de cremar, sinó enterrar.
A poc a poc el cristianisme va anar guanyant adeptes entre les diferents classes socials de l’Imperi Romà fins que, amb la conversió a la religió de l’emperador romà Constantí, esdevé religió oficial de l’Imperi el 313 dC, a través de l’edicte de Milà. Un dels esculls importants a l’hora d’estendre el cristianisme entre les classes populars romanes va ser el tema del monoteisme. Aquesta religió es fonamenta, al igual que d’altres orientals, amb la creença en un sol Déu, a diferència de la mitologia romana que era panteista, amb tres déus que sobresortien per damunt els altres. Aquests tres déus romans són coneguts com a tríada capitolina i la conformaven Júpiter, pare dels déus i dels homes, Juno, esposa de Júpiter i deessa mare i Minerva, deessa de la saviesa i la guerra. A la vegada les creences romanes havien begut de la religió grega, on els tres déus més importants eren Zeus, assimilable al Júpiter romà, Heres, a Juno i Atenea a Minerva. Es plantejava, doncs, un dilema important ja que la major part de la societat romana es sentia còmode amb la creença en tres déus. La solució cristiana va ser molt enginyosa adaptant el monoteisme irrenunciable a la idea dels tres déus grecs i romans. Com? A través de la Santíssima Trinitat. Només existeix un déu, que a la vegada es divideix en tres: Pare, Fill i Esperit Sant. I no cal que s’entengui, és dogma i s’ha de tenir fe.
Un cas similar passa amb el dia del naixement de Jesucrist. La data concreta ha estat motiu de controvèrsia històrica i se n’ha discutit molt. El fet de celebrar-se en desembre es deu al fet que en moltes celebracions paganes, també en les romanes, era freqüent celebrar el solstici d’hivern en aquesta època. Eren uns dies i setmanes en què diverses creences celebraven en grans festes aquest esdeveniment natural. En un primer moment es començà a celebrar el naixement de Crist el 6 de gener, data en què Egipte commemorava el naixement del déu sol i posteriorment, ja a finals del segle IV dC s’estableix la data del 25 de desembre com a celebració del naixement del déu cristià. I és aquí quan entra en acció un déu d’origen hindú, Mitra, amb notable acceptació a molts països orientals. Mitra, al igual que Jesucrist, és un intermediari entre Déu i els homes, i tant el cristianisme com el mitraisme, requerien ritus iniciàtics mistèrics: els cristians s’havien de banyar amb aigua, els mitraics amb sang d’un toro sacrificat. El naixement de Mitra va esdevenir també un 25 de desembre, i curiosament en una cova, i aquesta celebració és anterior al naixement del cristianisme. Perquè aquesta assimilació? És senzill, canviant la data del naixement del Déu cristià a 25 de desembre, els governants i responsables religiosos de l’època s’asseguraven acceptació popular i certificaven la victòria del cristianisme sobre el mitraisme. Volen una altra coincidència? El mitraisme no acceptava fidels del sexe femení, cosa que no passa en el cristianisme. Però és cert que la discriminació envers la dona ha estat una constant en la religió cristiana que ha arribat fins els nostres dies. Avui, encara, la dona no pot oficiar missa i la jerarquia vaticana no dóna cap argument lògic i sensat per defensar-ho. És així perquè sí i punt.
Sigui com sigui el cristianisme ha begut de la tradició històrica d’altres religions i trobem punts de nexe i unió en moltes d’elles. Al cap i a la fi la religió l’escriuen, interpreten i exerceixen els homes i dones i evoluciona de la mateixa manera que ho fa la humanitat i les civilitzacions.
