L’estada de tres setmanes a Vermont va ser divina, i més coincidint amb el mes de setembre, quan els maples (arcers) ofereixen una varietat cromàtica fulgurant. Els paisatges de boscos reflectits a les aigües dels llacs és un espectacle que atrau molts viatgers d’arreu del món. Reconec que va ser l’atzar que em va jugar una mala passada, en coincidir algunes equivocacions, despistades i situacions còmiques. Vaig acabar dient als meus alumnes que em vigilessin!
Tot el que és bo s’acaba aviat i ens vam acomiadar de les persones que ens havien acollit. El trajecte de tornada tenia similitud amb el d’anada. Arribàvem a Madrid via Nova York, i allà un autobús ens portava a Barcelona. A l’estació de Sants, i després de les abraçades i petons per a tothom, l’Anna Maria, la meva dona, em va proposar recollir l’equipatge de l’autobús i traslladar-lo al nostre cotxe. Miro el portaequipatges i allà no hi quedava cap maleta; entro a dins de l’autocar, i res de res. Mentalment vaig anar refent el meu viatge de tornada i recapitulant imatges que m’indicaven que les maletes havien sortit de Vermont; sabia que a Nova York les havia facturat… A Madrid es perdia la pista. “Són a Madrid, les he deixat a l’aeroport”. Els pares i mares que havien vingut a recollir els seus fills observaren la meva preocupació. Perdre les maletes em sabia greu perquè hi tenia un equipatge per passar les tres setmanes, també records, però res em recava tant com una petita bossa de mà on hi portava les fitxes d’una bibliografia comentada sobre Torroella que estava escrivint. Aprofitava les estones lliures a Vermont per acabar el treball. Eren temps sense ordinador i aquelles fitxes eren la feina d’anys, tot a punt d’editar! Una catàstrofe.
El tinent coronel de la Guàrdia Civil (de qui vaig parlar al meu escrit publicat fa dos mesos), en saber el contratemps, em va voler encoratjar: “Surroca, no té preocupes, esto lo arreglo yo”. No hi havia mòbils, però va telefonar sense demora a les altes instàncies del cuerpo a Madrid i ràpidament es mobilitzaren, com en casos de risc immediat. Efectivament, van trobar el carro carregat amb el meu equipatge, que havia deixat feia més de dotze hores, just davant la porta de sortida de l’aeroport. Vaig tornar a tenir sort. ¿Qui podia deixar un carro carregat de maletes a l’aeroport de Barajas que no fos un perillós terrorista? La Guàrdia Civil va explicar al seu col·lega de Girona que les maletes havien portat pel camí de l’amargura a molts efectius. Intervingueren cossos especialitzats en desactivar bombes, gossos ensinistrats i calgué establir mesures de seguretat, acordonar espais, que afectaren parcialment la llibertat de moviment de l’aeroport. En descobrir-se que les maletes no tenien cap risc per a la seguretat i no contenien res més que el que una persona com jo pot portar d’equipatge, decidiren emmagatzemar-les i confiar que algú les reclamaria.
El dia següent les maletes van arribar a Girona i el tinent coronel me les va fer portar, amb el seu cotxe oficial, bandera espanyola inclosa, fins a l’institut on aleshores treballava. Tot plegat va deixar ben sorpresos els meus col·legues i alumnes, que ignoraven la faceta despistada d’un professor en la seva aventura americana.
