Des del passat mes de setembre Austerlitz és, entre altres coses, el títol d’un polèmic documental presentat, fora de concurs, al 73è Festival de Cinema de Venècia.
Polèmic perquè tracta d’un tema cantellut, summament delicat: les visites turístiques als camps de treball i d’extermini del III Reich, cada cop més multitudinàries i menys respectuoses amb la memòria històrica. El tema central del film, per tant, és l’Holocaust, com en la novel·la homònima de l’escriptor alemany W. G. Sebald publicada l’any 2001.
El documental, de producció alemanya, en blanc i negre cendrós, és atípic. Sergei Loznitsa, el director, utilitza càmeres fixes ubicades en llocs estratègics. Les càmeres no mostren interiors (les cambres de gas, les cel·les de càstig, els forns crematoris…), sinó exteriors; o, millor dit, el que fan els visitants quan creuen el portal d’entrada a un camp d’extermini, quan deambulen pels patis i camins o al llarg dels murs i dels filferros espinosos, quan es troben davant dels forns crematoris… Al llarg de la projecció es veuen escenes ben sorprenents. Turistes amb indumentària poc adequada com ara bermudes, gorres de beisbol i samarretes amb frases gracioses i fins grolleres; un petit grup que somriu sota un rètol irònic (ARBEIT MACHT FREI, “El treball us farà lliures”); una noia que amb un posat sensual s’ha col·locat davant d’un forn crematori perquè el seu xicot l’immortalitzi… I, per descomptat, molta gent enarborant pals, fent-se selfies. Imagino la cara d’estupor dels familiars de les víctimes de l’Holocaust quan veuen aquestes escenes.
Arran de la projecció del documental, s’ha tornat a parlar del tema de les visites a Auschwitz i altres lager on patiren i moriren centenars de milers de persones de totes les edats i condicions. Malauradament, no puc afegir a la relació el nom de cap camp de treball soviètic. Quan el periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski visità, a la regió siberiana de Kolimà, els gulags on Stalin deportà milions de persones, Kapuscinski restà estupefacte: d’aquells camps de sofriment i mort pràcticament no en quedava gairebé res dempeus. Els havien esborrat del mapa.
Fa mig segle Hannah Arendt parlà de la banalització del mal. Ara es parla de la banalització de la memòria històrica. Hom diu que es va a Auschwitz de la mateixa manera que es va a Futuroscope o a Port Aventura, i que això és una ofensa als milions d’éssers humans que van morir als camps d’extermini. És molt probable que per a alguns visitants els camps de la mort nazis siguin quelcom semblant a un parc d’atraccions i no es comportin amb el capteniment degut. Però sempre que es faci amb respecte a les persones que hi van patir i morir, no veig per què no s’ha de visitar Auschwitz o altres camps d’extermini oberts al públic.
Vaig visitar Auschwitz-Birkenau el setembre de 2005. No hi vaig anar per morbositat. Sabia què hi trobaria, allí, estava força ben informat de l’Holocaust, dels crims que s’havien comès en aquell i altres camps. Més que per llibres d’història i documentals, ho sabia per testimonis de primera mà, els colpidors relats de supervivents com ara Primo Levi, Elie Wiesel, Jorge Semprún, Imre Kertész, Jean Améry, Neus Català, Joaquim Amat-Piniella, Simon Wiesenthal i molts d’altres. Però tenia l’oportunitat de visitar el lloc i vaig voler aprofitar l’avinentesa. El dia que vaig visitar Auschwitz hi havia pocs visitants; amb prou feines un centenar. Tothom observà una actitud molt respectuosa, com havia demanat la guia que ens acompanyà en començar la visita. A més d’un se li escaparen les llàgrimes en algun moment. L’emoció era a flor de pell. És difícil no emocionar-se en alguns indrets, per exemple davant les enormes vitrines que contenen els cabells i munts d’objectes personals (sabates, ulleres, maletes…) de les víctimes de l’Holocaust. Tothom sortí tocat d’aquella visita. Les cares ho deien tot. Sobraven les paraules.
Dissortadament, no tothom es comporta com cal quan visita aquesta mena de llocs, com podem veure en el documental de Sergei Loznitsa. Hi ha ximples que fan broma, brètols que riuen i tot. L’estupidesa humana és infinita, ja se sap. Els camps d’extermini, santuaris del dolor en ple segle XX, han de ser un lloc de reflexió i no d’esbargiment. No s’hi va com aquell que va d’excursió. Però el fet que una minoria no sàpiguen comportar-s’hi adequadament, no ens ha d’induir a pensar que seria millor clausurar aquests camps.
De tant en tant apareix algun polític que nega o minimitza l’Holocaust (Jean Marie Le Pen, posem per cas). Actualment encara és viu algun supervivent que pot respondre irat “jo el vaig patir!”. Però molt aviat no en quedarà cap. Llavors, quan algú negui l’existència d’aquells inferns, què s’haurà de fer? Potser el que feren els soldats americans amb els habitants de Weimar quan alliberaren el camp de Buchenwald? Vulgues que no, aquells soldats van fer entrar els ciutadans de Weimar en aquell indret sinistre perquè veiessin amb els seus propis ulls els crims que hi havien perpetrat els nazis. I encara hi havia algun ciutadà que no donava crèdit al que va descobrir allí dins.
