No m’agrada haver-te d’escriure cartes i encara menys que vagin adreçades a la presó. Preferiria fer-te una trucada, quedar per veure’ns, explicar-nos com ens va la vida, tot passejant arran de mar o en qualsevol racó del nostre estimat Montgrí.
Quan feia un any que havies entrat a presó per primera vegada, el 2 de novembre passat, vaig ser a la concentració al Puig de les Basses i aquell mateix dia vam saber l’acusació de la fiscalia, totalment desmesurada i injusta. Érem molta gent, aguantant la fred i tramuntana, però tots amb un lema comú, reclamant la teva llibertat davant tanta opressió. Hi havia molta crispació davant la presó. Ser a aquestes concentracions també se’m fa molt estrany, em costa imaginar que una persona com tu sigui a l’altra banda d’aquelles tanques i murs. De fet, em costa molt pensar que una persona tan propera i estimada es trobi en un lloc com aquest.
Recordo molt bé quan érem a la Comissió de Solidaritat Nord Sud i vam viatjar per diferents països de Centreamèrica, passant una bona part del viatge a Nicaragua, sobretot a San Juan del Sur. Ha passat molt de temps, quasi vint anys. En aquella època feies de mestra i després vas entrar al sindicat. Tinc la imatge de tu d’una persona senzilla, alegre, bona amiga, implicada i lluitadora per un món millor. Tot això et va portar a defensar els teus valors treballant en el sindicat, en la política municipal i aquest darrer temps com a consellera. Se’m feia molt estrany veure’t en aquest càrrec, als mitjans de comunicació, per mi sempre series la Dolors que treballava en els projectes de les Asociaciones de Mujeres de San Juan del Sur. Em sento orgullosa de tu, em despertes una gran admiració, i has mantingut la mateixa senzillesa de sempre.
Una setmana abans de les eleccions de l’1 d’octubre vas participar en un acte a plaça, després vam coincidir en el camí cap a casa mentre anàvem parlant. Estava molt preocupada pels esdeveniments que estàvem vivint aquells dies amb molta incertesa, recordo que vas parlar de la possibilitat d’anar a presó. No et vaig voler creure, perquè pensava que això no passaria, no entrava en la meva ment. En la conversa, em vas preguntar com m’anava tot, pels meus fills… I vaig pensar: “És la Dolors de sempre! No deixa de preocupar-se per les amistats, davant la situació i conflicte que estem vivint.”
Aleshores no podia imaginar que passaries tant de temps privada de llibertat. Ets a prop, però no a casa. Nosaltres no t’oblidem. Anima veure el poble amb nombrosos balcons de cases particulars reclamant la vostra llibertat, les concentracions i actes que s’organitzen, som molts i no defallim. Estem en un moment d’incertesa, t’espera el judici aviat, un tràngol que serà dur… et voldria donar ànims i força per afrontar-lo.
Vull no haver de tornar-te a escriure. Desitjo poder fer aviat aquesta trucada i conversar com abans.
Una forta abraçada,
Montse
