Sant Feliu de Guíxols / Santa Cristina d’Aro.
La roca basculant Pedralta és un dels monuments naturals de caire geomorfològic d’inclinació variable més important d’Europa, i el més conegut i visitat del Baix Empordà. Es tracta d’una roca ígnia de tipus plutònic, de color rosat, que presenta uns cristalls de mida mitjana a grossa, segons Lluís Pallí i Carles Roqué i Pau, que escriviren l’estudi en què m’he basat per a aquest article, molt resumit. Molt més se n’ha escrit, i jo n’he recollit part, perquè em crec obligat a fer-ne difusió.
Fins l’any 1996, aquesta roca era l’element situat a més altura del conjunt, com a pedra superior, sense altre lligament amb la resta que la força de la gravetat, i ballava pels dos extrems, pel seu propi pes, segons s’activés el seu moviment. Només utilitzant la força de les nostres mans, podem fer ballar pedres enormes! Un veritable joguet dels gegants! La persistència de formes d’aquest tipus pot xifrar-se en tan sols uns quants mil·lennis, ja que, a mesura que els fenòmens atmosfèrics hi incideixen, es transformen, tant pel que fa a la seva forma com a la seva composició.
Aquesta qualitat única acabà com a tal el 10 de desembre de 1996, i la pedra no va tornar al seu lloc fins el 25 de maig de 1999. Ara i avui és fàcil buscar possibles errors i jutjar: falta de cura de les autoritats que permetien el fet que “qualsevol visitant pogués posar sota la pedra basculant que coronava el conjunt de pedres, una botella de vidre, de les grosses, que feien explotar amb el balanceig de la pedra movible, que coronava el conjunt, des de temps i temps!” Pedra cavallera oscil·lant, la més gran de Catalunya. I, que en tinguem notícia, de tota la península Ibérica. Les seves mides son: 6 metres de llarg i 3 d’ample, amb un pes de 104 tones.
A banda de la seva singularitat geomorfològica, cal fer esment de la seva importància com a element popular de l’aplec que cada any se celebra al seu voltant, i pel fet d’haver estat considerada un indret màgic, aixecat al mateix temps que els dòlmens i menhirs. Les imatges ens mostren la presencia d’una antiga capella i un mirador dels pobles del massís de l’Ardenya, dins la serralada de la Selva Marítima.
El 10 de desembre del 1996 va saltar l’alerta que “la gran roca oscil·lant, d’Inclinació variable, en el macís al límit entre Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d’Aro havia caigut enmig d’un temporal…” Aquesta notícia l’avalava el geòleg guixolenc Lluís Pallí, que inicialment la va atribuir a un fort temporal, a un episodi de pluja i vent, però va originar dubtes i, posteriorment, varen aparèixer altres hipòtesis diferents, entre elles, una de l’enginyer Josep Amat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC): “La lenta erosió ocasionada pel costum arrelat de comprovar empíricament la basculació, i que consistia en fer petar ampolles de vidre encaixades entre la base fixa i la roca mòbil, sospesa, tot saltant-hi al capdamunt: “Pes sobre pes… Sobrepès i caiguda. Brutal bajanada…”.
Les notícies de l’esdeveniment foren rebudes com una tragèdia real, ja que la Pedralta, amb unes 104 tones de pes, era la pedra basculant més important de tot el continent europeu, i centenars de persones hi varen peregrinar en els dies posteriors per superar la incredulitat i assumir el dol. El fet va colpir els habitants dels dos municipis i va activar un seguit d’iniciatives amb l’objectiu de restituir la pedra oscil·lant al seu lloc. Es va iniciar així un llarg procés que no es va concloure fins l’any 1999.
En paral·lel al debat ciutadà i científic, els dos consistoris van acordar una solució comuna que es va acabar comprovant que era més difícil no pas aixecar la pedra. Finalment, els organitzadors de l’aplec anual a la roca, els Amics de Pedralta, van crear una comissió de treball conjunta amb els alcaldes dels dos municipis, la propietària del terreny i els experts Pallí i Amat. Al març, Amat va presentar un projecte tècnic de restitució, amb un calendari planificat dels treballs i un càlcul dels costos: cinc milions de pessetes.
El teixit associatiu, comercial i empresarial va respondre. Accions com ara una tirada de cartells amb un dibuix del pintor Alexandre Matas, guardioles de cartró amb la figura de la roca repartides pels establiments, o un disc de solistes i grups ganxons editat per Ràdio Sant Feliu, van permetre recaptar un total de 6,8 milions de pessetes (uns 41.000 euros) i el superàvit va servir per reforestar l’espai.
L’enginyer Josep Amat, catedràtic de la UPC i exregidor del consistori amb posterioritat, recordava l’espera fins al gran dia com “una experiència bonica, que va aixecar la consciència dels veïns dels dos municipis sobre el seu patrimoni”. El juny del 1998 es va traslladar la pedra fins al peu de la base i a final de maig del 1999 es feia la complexa operació final d’aixecar la roca amb dues grues alhora. La UPC va dissenyar un programa per calcular l’esforç combinat, de cada grua, i va funcionar, tot i que Amat recorda que “la universitat va haver d’assumir els cost d’assegurança, perquè la mútua de l’empresa va advertir que no cobriria un eventual accident”.
Es va refer la curvatura de les roques, malmeses en la caiguda, per permetre el balanceig, però Amat lamenta que quan faltava la darrera correcció -amb la roca en la posició actual, “uns 6 centímetres per darrera del punt d’oscil·lació”– les eslingues que la subjectaven amenaçaven de trencar-se i “es va optar per deixar-la encavalcada, sense moviment, però amb el mateix efecte visual. “Només la natura i l’erosió, conjuntament amb la decisió dels experts, decidiran si torna a bascular en el futur”.
