Com cada estiu, enguany hem vist imatges de paorosos incendis a través de la petita pantalla. A Califòrnia, Espanya, Portugal, la selva amazònica… Sortosament, no s’han produït devastadors focs forestals a la taigà ni a la jungla d’Indonèsia, on també són freqüents. Aviat, durant l’hivern austral, probablement veurem imatges dels incendis del sud-est d’Austràlia. Incendis que duren setmanes enteres, que calcinen centenars de milers d’hectàrees, obliguen a evacuar milers de persones i sovint ocasionen víctimes humanes. Miraculosament, aquest estiu a Catalunya el foc ha arrasat una escassa superfície forestal en comparança amb altres anys. Les intenses pluges hivernals i primaverals van fer créixer una densa vegetació de matolls i arbusts als nostres boscos que feia témer el pitjor.
Veure com arbres, boscos enters, cremen com torxes i són reduïts a cendres és un espectacle colpidor, depriment, sobretot per als que estimem els arbres – i la natura en general, esclar. La fauna pot fugir (per bé que no tota), les persones poden ser evacuades. Els arbres, no. Per això els hem de protegir. Al capdavall, els necessitem per més d’una raó. Ens hi va el futur. “Els arbres són les columnes del cel; el dia que desapareguin, el cel caurà”, diu un proverbi indi.
Entre les persones que estimen els arbres hi ha una colla d’homes de lletres. José Saramago, Lleó Tolstoi, Jean Giono, Antonio Machado, H.D.Thoreau en són alguns. Ho han confessat en dietaris, memòries, assaigs, poesies. Alguns poetes han escrit bells poemes en què lloen un arbre: el vell om reverdit d’Antonio Machado, el pi de Formentor de Costa i Llobera… Al poemari Arbres (1953), Josep Carner parla de persones per mitjà d’arbres. Joan Maragall immortalitzà tot un bosc, el més visitat de Catalunya. Potser massa i tot d’uns mesos ençà.
José Saramago explica en les seves memòries d’infància que el seu avi Jerónimo, en les seves últimes hores, anà a acomiadar-se dels arbres que havia plantat al llarg de la seva vida, i que mentre els abraçava plorava com si abracés un familiar. Un altre escriptor amant dels arbres fou Lleó Tolstoi. L’autor de Guerra i pau manifestà la seva voluntat d’ésser sebollit sota un dels arbres que havia plantat de petit amb el seu germà Nikolái en la finca familiar. Per motivar els joves a plantar arbres, Jean Giono, escriptor francès que va sobreviure a la gran devastació de la primera guerra mundial, escriví el 1953 L’home que plantava arbres amb l’objectiu d’animar la gent a plantar-ne. Personalment, m’agrada una reflexió de Josep Piera a El temps feliç : la idea, amable al pensament, que un dia la mort pugui donar vida a un arbre esplèndid. És clar que això només por fer-ho un panteista o un ateu. Un catòlic ha de tenir en compte que el 2016 el Papa prohibí escampar les cendres dels morts a la natura.
Hi ha persones que per salvar un arbre duen a terme accions temeràries, des de enfilar-s’hi i romandre-hi dies i dies fins a plantar-se davant de l’excavadora que s’acosta a l’arbre amb les seves voraces dents metàl·liques o a encadenar-se a la soca. Tot sovint ens assabentem d’accions populars en defensa d’un arbre o de tota una colla. Ara em ve a la memòria un cas prou conegut, el d’una conservacionista californiana amb molta empenta que, ja fa força anys, s’enfilà a una sequoia de més de mil anys i romangué entre l’altíssim brancatge durant més de dos anys per evitar que abatessin aquell monument natural.
També hi ha països que destaquen pel seu amor als arbres. Un d’ells és Israel. Quan arribaren a Palestina, els primers sionistes van plantar en aquella terra mig erma tants arbres que avui dia àmplies zones del territori han esdevingut arbrades. Encara avui dia les autoritats israelianes inviten els visitants il·lustres a plantar un arbre. I el nostre país, estima els arbres? Vaig començar a dubtar-ne quan, de petit, vaig veure com talaven els plàtans que creixien a les vores d’algunes carreteres. Deien que així no hi hauria tants accidents mortals. I quina culpa tenien aquells arbres dels accidents viaris, fossin mortals o no? A França bé que veiem quilòmetres de carreteres comarcals flanquejades per plàtans centenaris.
Ignoro si abraçar un arbre és un acte terapèutic, com sostenen alguns, o una moda més que no aporta cap benefici al cos humà, ni mental ni físic –una collonada, que diria Josep Pla. Tanmateix, atès que és un gest d’allò més senzill i a l’abast de gairebé tothom, cada vegada hi ha més persones que s’acosten als arbres amb els braços oberts. Algunes recomanen saludar d’antuvi la planta, tot seguit demanar-li permís per poder abraçar-lo, i després del gest afectuós, regraciar-lo. Em sembla que en fan un gra massa. Jo, tot i que visc a la vora d’un parc, encara no m’he decidit a acostar-me a un dels arbres que hi creixen amb aquesta afable intenció; si mai ho faig, serà a trenc d’alba o a l’hora foscant, no fos cas que em veiés algun veí i es pensés que m’he begut l’enteniment. De moment m’acontento amb passejar per espais arbrats i gaudir de la callada i immòbil companyia dels arbres. Escoltar el cant dels ocells, el brunzir dels insectes i la remor del vent, flairar les múltiples olors que emanen de la terra i de les plantes, és un exercici molt saludable per al cos, un bàlsam per a l’esperit neguitós.
