Un Goya, a l’abast

“L’Al·legoria de l’Amor, Cupido i Psique” és una de les darreres obres mitològiques pintades per Goya (1). Una obra que inspirada en el mite d’ Eros (Cupido) i Psique, vol expressar quelcom personal i que va més enllà del mite, una obra que mostra el talent i el geni de Goya ( Fuendetodos,1746 – Burdeus,1828 ) (Fig.1).

Afortunadament, aquest quadre es pot veure i contemplar a plaer en una de les sales del barroc del Museu Nacional de Catalunya (MNAC). La pintura forma part del llegat Cambó, d’acord amb el seu testament (1946), ingressada l’any 1954 al MNAC. Podria ser que, malgrat la importància de molts pintors clàssics com “Il Perugino”, Quinten Metsys, Cranach “el vell”, Ticià, Del Piombo, “Il Veronese”, “El Greco”, Velázquez, Zurbarán i el mateix Goya, ens oblidéssim que els tenim molt a prop, formant part de les col·leccions del MNAC. És per aquest motiu que s’escau comentar el quadre de Goya, un dels tres i el més important que actualment podem veure d’aquest pintor al museu.

Apuleu, en les narracions de les “Les Metamorfosis” (2), ens descriu l’enamorament de Cupido davant la bellesa de Psique. Això trastoca els plans de Venus, que volia aparellar Psique amb un monstre deforme, condició que Cupido manté amagant  la seva identitat. Un cop Psique transgredeix aquesta prohibició, ell la recrimina i desapareix, per complir-se el càstig que els imposa Venus, zelosa en tot moment de la bellesa de Psique. 

La interpretació pictòrica que fa Goya, no encaixa del tot amb el mite de Psique. Aquí Cupido apareix com un jove sense els atributs de les ales i semblaria que no es presenta com un ésser misteriós a la seva parella. Per contra, és Psique qui enlaira la mà dreta amb un vel que podia amagar el seu rostre. L’obra accentua el goig i la placidesa d’un encontre esperat. L’autor d’aquest article, a diferencia de l´opinió de José R. Buendía ( a qui citem pel seu excel·lent treball sobre Goya a la col·lecció Cambó ), considera més aviat que Cupido s’apropa a Psique i no que se n’allunya.

Alguns crítics relacionen la data de la pintura entre 1798 i 1803  ( des del retorn de Goya del seu viatge a Andalusia, on es relacionava amb la Duquessa d’Alba, a la mort d’ella ). Es posava punt final a una etapa de zels i rancúnies, en què s’acabaven els enamoraments de la duquessa i el pintor (1). És notable l’ambient de la pintura, la “magia del ambiente” segons Goya (3), la que ens transmet un alliberament joiós del dos amants i una subtil relació eròtica, com la de mostrar els pits de Psique sota una velades transparències. La pintura és a la vegada realista i simbòlica. Ens introdueix en el tracte físic dels personatges, però no exclou un cert misteri. Això es fa més present pel “sfumato” que envolta el cos de Cupido, no així el de Psique ( es tracta de la mateixa model que podem veure, almenys, en una de les dues “majas” ) (4), i per detalls com el del tàlem nupcial però fúnebre, que descansa sobre una tomba o sarcòfag (1), (2).

La llum es  focalitza sobre el cos de Psique, que mira complaguda la presència de Cupido. A la vegada Cupido, pintat amb gran refinament i amb colors càlids, ens crea el contrast d’una relació, potser somiada, entre els dos amants (Fig.2) 

Fig.1:  Francisco de Goya, “Al·legoria de l’Amor, Cupido i Psique (?)”, oli s/tela, 798-1805.

En el seu conjunt, el quadre mostra un domini tècnic del color i de l’enquadrament de les figures de gran valor pictòric; atrapa la realitat del desig humà i l’encanteri del mite. Una tela que ens fa conèixer el drama de Psique, però que també testimonia més enllà dels clarobscurs de la pintura, els sentiments personals de Goya. Una obra magistral, incomprensiblement poc valorada per la crítica.

Francisco de Goya y Lucientes, pintor adscrit al moviment romàntic i considerat per alguns precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX, va arribar a ser moltes coses: l’home apassionat i avançat al seu temps, l’autor que dominava el dibuix, el gravat, el retrat i la pintura com molt pocs mai ho han fet, i el pintor que no va reprimir la seva mà i el seu talent, enmig de les lluites polítiques i el greu malestar social que el bandejaren moralment, fins acabar els seus dies, als vuitanta-dos anys, a l’exili.

Bibliografia: 

  1. José R. Buendía, Colección Cambó. Francisco de Goya. Alegoría del Amor (¿Cupido y Psique?), p.p.392-401, Museu d’Art de Catalunya, Barcelona / Museo del Prado, Madrid, 1990.
  2. Apuleu, Les Metamorfosis I, p.p.85-112. Traducció i text revisat per Marçal Olivar, Fundació Bernat Metge. Barcelona.
  3. P. Beroqui, Una biografía de Goya escrita por su hijo, citat per José R. Buendía a Colección Cambó. Francisco de Goya. Alegoría del Amor (¿Cupido y Psique?), p. 397, Museu d’Art de Catalunya, Barcelona / Museo del Prado, Madrid, 1990
  4. J. Gudiol, Goya, 1970, I, p.306, citat per José R. Buendía a Colección Cambó. Francisco de Goya, Alegoría del Amor (¿Cupido y Psique?), p.394, Museu d’Art de Catalunya,Barcelona / Museo del Prado, Madrid, 1990. 

Los comentarios están cerrados.