i el seu homenatge als llibres, als clàssics i a la lectura

[bs-quote quote=”A vegades, no hi ha res com conèixer bé els clàssics per saber per on es poden obrir nous camins” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”Irene Vallejo” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]

Irene Vallejo (Saragossa, 1979) és doctora en Filologia Clàssica per les universitats de Saragossa i Florència. Acaba de publicar un assaig, L’infinit dins d’un jonc, que ja s’ha traduït a una trentena de llengües i en el qual fa un recorregut per la vida del llibre tot fent un homenatge als clàssics de Grècia i Roma amb l’originalitat, ben remarcada per David Castillo, de connectar-los amb debats d’absoluta actualitat. Relaciona Aristòfanes –que com Chaplin, encarnen el riure rebel i dissident- amb els processos judicials contra humoristes; Safo amb la veu literària de les dones; Titus Livi  amb el fenomen “fan”; Sèneca amb la post-veritat; la primitiva hel·lenització amb la globalització; el far d’Alexandria -una de les set meravelles del món antic i durant molts segles una de les construccions més altes del món-  amb les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, entre d’altres intuïtives i provocadores comparacions.

[bs-quote quote=”Que tots puguem estimar el passat  és un fet profundament revolucionari” style=”style-7″ align=”left” color=”” author_name=”Irene Vallejo” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]

L’autora ho narra sempre d’una manera didàctica i divertida, aconseguint acostar els llibres i els autors clàssics a l’actualitat, tot remarcant que entre les ensenyances heretades hi trobem valuoses dosis de saviesa antiga.

L’autora ens recorda la reflexió d’Umberto Eco, quan diu que “el llibre ha superat la prova del temps i pertany a la mateixa categoria que la cullera, el martell, la roda o les tisores. Un cop inventats no es pot fer res millor”.

Vallejo ens introdueix a Sócrates, Pitàgores, Diògenes, Buda i Jesús de Natzaret pel fet comú d’haver sigut grans pensadors que es van abstenir d’escriure, malgrat que sabien llegir i dominaven l’escriptura. Però els llibres van ser finalment el vehicle decisiu i definitiu que va servir per expandir el seu missatge.

Reflexiona l’autora que la prodigiosa invenció de l’alfabet va ser un avenç extraordinari per part del poble fenici, ja que totes les escriptures anteriors eren pictogràfiques (la jeroglífica, la cuneïforme, la de la vall de l’Indus), o ideogràfiques.  Això fou un fet transcendental encara més revolucionari comparativament parlant que internet, diu Vallejo. També ens recorda que Estrabó va escriure que Aristòtil va ser el primer personatge històric que va col·leccionar llibres.

[bs-quote quote=”Les llibreries són els territoris màgics on, en un acte d’inspiració, sentim els ecos suaus i crepitants de la memòria amagada” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”Irene Vallejo” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]

Vallejo subscriu la tesi de la biblioteca com a “clínica de l’ànima” i diu que cada biblioteca és única, i que sempre s’assembla al seu bibliotecari, tot recordant la seva descendència a partir de la històrica biblioteca d’Alexandria.

Ens recorda també que l’avantpassat més proper dels llibres van ser les tauletes d’argila que eren lleugeres però trencadisses, després van ser de fusta, metall o marfil. Posteriorment va venir el rotlle de papir que permetia emmagatzemar una gran quantitat de text en molt poc espai, però la humitat els ennegria i els tornava fràgils. Posteriorment va aparèixer el pergamí fabricat amb pells de vedell, ovella, moltó o cabra, amb làmines aprofitables per les dues cares i sobretot duradores. I que durant molt de temps els llibres van ser privilegi exclusiu de nobles i ordes religiosos. Finalment va arribar la pàgina impresa, que amb una estructura diàfana intentava facilitar una lectura àgil. Per tant entre l’any 3500 i el 3000 aC, quan a Mesopotàmia els sumeris van traçar sobre el fang la primera empremta de llenguatge fins a finals del segle XX, en què l’escriptura es convertiria en una habilitat estesa, a l’abast de la majoria de la població, hauran de passar més de cinc mil·lennis. 

[bs-quote quote=”Recordem que hi va haver un temps en què, oficialment, els bàrbars érem nosaltres” style=”style-7″ align=”left” color=”” author_name=”Irene Vallejo” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]

Ens recorda també l’autora el que deia Jorge Luís Borges: “Dels diversos instruments de l’home, el més extraordinari és, sens dubte, el llibre. Els altres són extensions del seu cos. El microscopi i el telescopi són extensions de la vista; el telèfon és extensió de la veu; després tenim l’arada i l’espasa, extensions del braç. Però el llibre és una altra cosa: el llibre és una extensió de la memòria i de la imaginació”.

Hi ha un colpidor apartat en el seu assaig en el qual recorda que “allà on cremen llibres acaben cremant persones” tal com ho deia Heinrich Heine. Perquè la paraula escrita ha sigut tenaçment perseguida al llarg de segles. La tírria contra els llibres, la censura, el fanatisme, és una tradició fermament arrelada en la nostra història (biblioteques bombardejades en les dues guerres mundials, les fogueres nazis, els règims censors, la revolució cultural xinesa, les purgues soviètiques, les dictadures a Europa i Llatinoamèrica, les llibreries cremades o atacades amb bombes, els fonamentalismes, els talibans o la fàtua contra Salman Rushdi pels seus “Versos satànics”, entre altres colpidors exemples). Les amenaces als llibreters són també una altra part d’aquesta guerra sense exèrcit contra els llibres lliures. Ja des del temps de Marcial, els llibreters exerceixen un ofici de risc, perquè en èpoques tiràniques les llibreries acostumen a ser llocs d’accés a allò prohibit, un refugi assetjat. Els llibreters es podrien definir com a metges sense bata, però no es pot descartar que en males èpoques s’hagin de posar armilla antibales a la feina, diu Vallejo. Perquè una multitud analfabeta és més fàcil de governar.

Malgrat que ens recorda que mai oblidarem qui ens va explicar un bon conte en la penombra d’una nit, reivindica sense embuts els autors clàssics greco-llatins, Homer, Hesíode, Píndar, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Lucreci, Horaci, Ovidi, Plaute…i fa esment a les llistes de Quintilià, en les quals Virgili era l’Homer romà, Ciceró era el Demóstenes i el Plató romà, Titus Livi era Heròdot ressuscitat, i Sal·lusti, el nou Tucídides. 

Així mateix Vallejo ens diu que quan regalem una novel·la o un poemari a una persona que apreciem, sabem que la seva opinió sobre el text es reflectirà en nosaltres i que en certa manera, tots els lectors portem  a dintre íntimes biblioteques clandestines de paraules que ens han deixat empremta. 

En aquests moments de volatilitat intel·lectual i elogi de la ignorància, llibres com els de la Irene Vallejo ens reconforten, ens estimulen i ens porten un agraïment i unes ganes de llegir infinites.

Referències bibliogràfiques

1. VALLEJO, Irene. L’infinit dins d’un jonc. Traducció de Núria Parés. Columna. Barcelona 2020.
2. CASTILLO, David. “La prova del temps”. El Punt Avui. 12 d’octubre del 2020, pàg. 26-27.
3. TEIXIDOR, Joan. Viatge a Orient. Tàber Editorial. Barcelona, 1969.
4. BORRÀS, Laura. El poder transformador de la lectura. Ara Llibres, Barcelona, 2020.
5. ARBOIX, Adrià. “Contra l’elogi de la ignorància”. Emporion 24 de març de 2014; número 87. https://emporion.org/contra-l-elogi-de-la-ignorancia/

PD: Acabem aquesta col·laboració amb un poema de Quevedo que és un elogi als llibres i a la lectura.

Retirado en la paz de estos desiertos,
con pocos, però doctos libros juntos,
vivo con el comercio de difuntos
y con mis ojos oigo hablar a los muertos.

Si no siempre entendidos, siempre abiertos,
o enmiendan o fecundan mis asuntos
los libros, que, en callados contrapuntos,
al músico silencio están despiertos.

Francisco de Quevedo (1580-1645)