A Ullà, diumenge dia 25 de maig, vam celebrar el XVI Homenatge a la Vellesa.
De fa anys i panys que, en molts pobles de les nostres contrades, se n’organitzen; als orígens molts es feien “amb el patrocini de la Caixa”. El fet és que abans i ara, amb formes diferents i programes diversos, es fan molts homentages a la vellesa. No he llegit mai una valoració d’aquests homenatges, mai una crítica objectiva i desapassionada. Es fan i s’ha acabat. No seré jo qui vulgui canviar les coses. Però sí que gosaré apuntar alguns interrogants.
- A vegades em pregunto si els homenatges a la vellesa no són un “tranquil·litzant de consciència”. Durant l’any no “homenatgem” la gent gran amb un tracte quotidià afectuós i tendre, ens descuidem que existeixen, i un cop l’any, vinga, una gran festassa en la qual són els protagonistes i després de fet l’homenatge, tornen a anar de racó en les cases o ens els geriàtrics.
Les formes de convivència han canviat molt. Abans convivien diverses generacions en una mateixa casa. Això avui és impensable. Però… i aquesta seria la pregunta: el col·lectiu de gent gran ocupa un lloc, el seu lloc, en la convivència familiar? La trista realitat no és que els fem un solemne homenatge un cop l’any i després tornen a la monotonia dels asils, geriàtrics, o si estan en condicions al seu pis? - L’edat mitjana de la vida ha pujat moltísssim. Durem molt, potser massa. Paral-lelament s’ha allargat també “la qualitat de vida?”. Goso plantejar, en to molt baix, aquesta qüestió: en la nova societat que hem de construir, no caldria renunciar a tant consum, a tant benestar, i trobar noves formes de convivència, nous espais, per a un encaix en aquesta nova societat de joves i vells? O potser ja ens està bé així i no cal tocar res. Deixem-ho estar, que encara ho espatllaríem més. Però tot i això, insisteixo: no hauríem de viure més sòbriament i això ens deixaria temps per a humanitzar més la vida i possibilitaria que els col·lectius de joves i vells trobessin noves formes de convivència que la farien més enriquidora?
Em permeto acabar amb aquella frase tan repetida i que voldríem que no fos un tòpic: més que anys a la vida, no caldria afegir vida als anys?
