i el seu llibre Consumits pel foc
Hi ha moltes raons per voler ser independents. I n’hi ha des del punt de vista cultural. És la manera d’exercir el dret d’alimentar la nostra llengua i la nostra literatura, i la possibilitat d’expandir-nos
Jaume Cabré (1947)
Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat
Joan Fuster (1922-1992)
No podem acceptar aquelles formes d’estoïcisme que ens duen a la mediocritat i no a la superació
Valentí Puig (1949)
Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947) és un dels cims de la literatura catalana contemporània. La seva obra ha superat les cent traduccions. És membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2010).
Acaba de publicar Consumits pel foc, una novel·la d’estructura breu i intensa de cent vuitanta pàgines, que surt publicada deu anys després del fenomen internacional que va suposar la monumental Jo confesso, traduïda a trenta-una llengües i distingida com a millor novel·la estrangera a França, Suècia i Grècia.
Melòman practicant, concretament del violí, però només en família. Reflexiona Cabré que si Les veus del Pamano (2004) –amb vint-i-una traduccions i considerada com la millor novel·la catalana dels darrers vint anys en una proposta de cànon narratiu del segle XXI, a la revista el Temps- i la ja mencionada Jo confesso (2011), van ser dues simfonies, Consumits pel foc és, en canvi, un quartet de corda.
Cabré sembla que a vegades es faci la pregunta d’aquella sentència de la poeta Dolors Miquel que diu: Seran la vida i la literatura la mateixa cosa i ens mentim diferenciant-les?
Tot i que no pretenia fer cap faula -diu l’autor-, de bèsties que tenen una presència significativa a la novel·la n’hi trobem unes quantes, com per exemple les falenes, aquelles papallones que de nit es precipiten cap a la llum d’un fanal, i sense reserves s’hi llancen i queden socarrimades per l’escalfor i un dragonet que s’hi està, se les menja. Una imatge que es troba en l’inici de l’obra i que va apareixent durant tota la novel·la.
Es podria interpretar la idea de la falena com una metàfora suggeridora del que ens passa als humans, que també ens sentim atrets per llums perilloses que ens poden acabar consumint.
La novel·la es caracteritza per tenir una història concentrada, en un llibre prim, escrit amb un domini de recursos de l’ofici d’escriptor innegables, on no hi ha res que sigui superflu o trivial, ens recorda el crític literari Joan Josep Isern.
La periodista Montserrat Serra afirma que aquesta no és una novel·la coral, tot i que Cabré desplega el seu estil tan propi i construeix un conjunt de personatges, humans i animals, que basteixen una complexa trama que atrapa.
Perquè tal com diu l’editor Josep Lluch, “Jaume Cabré ens convida a una aventura que és un goig literari: amb intriga, amb sorpresa, amb joc, amb drama i fins i tot amb humor”.
El protagonista es diu Ismael, com el de Moby Dick, i no ha tingut una infantesa gens fàcil i es guanya la vida com a professor de llengua i literatura. Home gris, el fan fora d’una escola on treballava de professor de literatura per haver escrit un vers d’un sonet de Josep Carner a la pissarra durant el franquisme (sembla que l’anècdota és autobiogràfica). Per un atzar desafortunat es veu involucrat en un accident que el deixarà estabornit i desorientat i que el portarà a una situació límit de conseqüències aterridores.
Talment com si llegíssim una faula d’ Isop o de La Fontaine, Cabré ens situa d’entrada en el terreny de la paràbola. Al llarg de la novel·la hi ha també la presència intermitent d’una família de senglars amb les seves peripècies, que l’autor converteix en personatges de la trama. Diu Bernat Puigtobella, editor de la revista Núvol, que aquest fet dona un curiós contrapunt sorneguer a la novel·la. Perquè tal com ho assenyala Joan Josep Isern: “Jaume Cabré fa el que vol amb els arguments que s’empesca, amb la tècnica amb què els explica i amb l’enjòlit dels lectors que el llegeixen. Cosa que quan es fa bé, com és el cas, no és pas a l’abast de qualsevol”. Insisteix Puigtobella que “un tremolor bíblic recorre el llibre, com si els personatges estiguessin a la mercè de forces incontrolables”,
A la novel.la hi trobem situacions límit dels protagonistes amb clarobscurs inquietants i un guió ple de girs sorprenents i moments delirants. A vegades amb una ironia fina més o menys ombrívola i un humor ben administrat amb més picades d’ullet que evidències o homenatges literaris a Flaubert, Melville, Pasternak i també a Marlene Dietrich, juntament amb citacions poètiques d’Ausiàs March que engrandeixen la lectura amb un plaer irresistible. L’escriptor revela també que en la història del senglar hi trobem cites i idees del llibre Breu història del temps, de Stephen Hawking, com ara la suggeridora idea de la fletxa del temps: “si pots llançar una fletxa cap al futur, perquè no la pots llançar cap al passat?”.
Diu Puigtobella que “tanquem el llibre amb l’ominosa sensació que hi ha una cosa més incontrolable que el mal i l’estultícia dels homes: la fatalitat”. Tal com diu el periodista Xavier Pla, “l’autor usa de nou, admirablement, el recurs als atzars irresolubles que governen els destins de la conducta humana”. Perquè l’Ismael –ens diu- acaba encalçat finalment per la fletxa del temps i encara que no ho volia, s’acosta al fanal i és consumit pel foc.
La novel·la, diu Montserrat Serra, ja té nou traduccions contractades, la primera de les quals, a l’espanyol, amb l’editorial Destino.
En conseqüència, els lectors estem d’enhorabona. És tot un luxe poder gaudir d’un altre treball literari d’aquest escriptor de culte.
Referències bibliogràfiques
- CABRÉ, Jaume. Consumits pel foc. Proa (editorial). Barcelona, 2021.
- BASSAS, Antoni. Entrevista. “Jaume Cabré: quan he llegit una novel·la no la torno a llegir mai més”. Ara. 18 d’abril del 2021, pàg. 4-6.
- PUIGTOBELLA, Bernat. “L’home que es va perdre”. Núvol. 9 d’abril de 2021. https://www.nuvol.com/llibres/jaume-cabre-lhome-que-es-va-perdre-167622
- ISERN, Joan Josep. “La novel·la de Jaume Cabré: senglars contra la fletxa del temps”. VilaWeb. 6 d’abril del 2021. https://www.vilaweb.cat/noticies/falenes-i-dragonets/
- SERRA, Montserrat. “Jaume Cabré: Si et creus els personatges són un ajut”. Vilaweb, 7 d’abril del 2021. https://www.vilaweb.cat/noticies/jaume-cabre-si-et-creus-els-personatges-son-un-ajut/
- ALIAGA, Xavier. “Una proposta de cànon narratiu català del segle XXI”. El Temps. Núm 1818, 16 d’abril de 2019, pàg. 47-55.
- PLA, Xavier. “La insostenible lleugeresa del relat”. El Temps, 15 de juny 2021, pàg. 62-63.
